Fins al PS i més enllà

Per què deixo la militància al PS i opto per altres formes d’organització política.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Tribuna del Bondia el 8 d’abril de 2013. El reviso ara, tretze anys després, per constatar que les intuïcions que llavors apuntava s’han confirmat amb escreix.

Sí, he militat al PS uns quants anys i durant aquest interessant període he tingut la sort de tastar la victòria i la derrota electorals. Em sento molt afortunat per haver viscut ambdues experiències. M’han fet créixer com a persona, així és que dono les gràcies a totes les companyes i companys del PS que les van fer possibles.

Ara, però, acabo de donar-me de baixa del PS. El fet en si, una alta o una baixa més en un partit polític, no té cap importància per la ciutadania, fora dels que em coneixen o els que segueixen de prop la política andorrana. Per aquest motiu, avui escric per als interessats a explorar nous models de governança, més adaptats al món actual.

He tornat el carnet del PS pel fet que m’ha acabat guanyant el sentiment d’ineficàcia que els partits polítics em generen ara, perquè no ens resolen els problemes. Crec que l’actual model de partit polític (leninista) basat en el centralisme democràtic ja no serveix per fomentar la innovació i el canvi social en la societat actual, digital, horitzontal, descentralitzada, així com tampoc serveix per acompanyar el canvi cap a un nou model econòmic fonamentat en el coneixement i la sostenibilitat. La seva trajectòria, el seu funcionament, la deshonestedat d’alguns dirigents, ha contribuït a que la idea que els polítics només es preocupen dels seus interessos i no dels de la gent s’estengui àmpliament. Els partits s’han quedat sense persones i sense idees. Aquí tenim, doncs, l’arrel de la desafecció política que patim.

Quan els ciutadans mirem cap al futur, no el veiem gens clar. No sabem si demà tindrem feina, casa o menjar. Consegüentment, el nostre present és incert i angoixant. Per aquest fet els reaccionaris es troben la terra femada perquè s’estenguin els seus missatges de tipus regressiu, tradicionalista o conservador. Mentrestant, els partits progressistes s’han buidat de contingut, s’han quedat sense visió global, tot acceptant amb resignació i un sentiment d’impotència real la tirania de l’especulació financera. Fins i tot ells s’han cregut el missatge neoliberal que no hi ha cap alternativa.

Cal doncs anar més enllà dels partits polítics i organitzar-se com en un país ocupat, no per una potència militar estrangera, sinó per uns poders financers globals que, alimentats pels valors neoliberals imperants, ens oprimeixen democràticament. Hem de combatre el nou feudalisme econòmic, reconstruir l’Estat del benestar, potenciar l’educació i garantir la informació independent. Hem d’implantar l’economia social i solidària enfront de la cultura del benefici a curt termini que fomenten les oligarquies econòmiques i financeres. En suma, cal centrar-se en el desenvolupament integral de l’individu, en construir plegats una societat millor i en garantir per a tothom, ara i en el futur, els béns comuns.

Activistes, no militants

Per fer-ho calen activistes, no militants. Calen espais per al coworkingpolític, on tots els sectors que volen canvis, que defensen els seus drets, que volen que les coses es facin d’una altra manera dins i fora de la política, i que creuen que és possible, puguin treballar plegats. Passar del tradicional funcionament piramidal dels partits, on es desenvolupa aquella estranya forma de vida del militant, una vida «plàcida de televisió i sabatilles»: la de la seguretat que donava seguir el guia, citant un ex-company del PS, cap a una nova forma d’organitzar-se per fer política, no serà una tasca fàcil, però és factible.

Podem començar abandonant l’arrogància i abraçant la humilitat, deixant de banda el dirigisme per practicar l’acompanyament. Com també podem acceptar que a la política s’hi va a servir i no a manar. Així doncs, s’han de connectar els espais de pensament progressista, com a nodes actius, per organitzar una autèntica revolució de les idees. Perquè la gent volem opinar i decidir cada dia, fent-ho activament.

Al capdavall, el primordial és elaborar un pensament polític basat en el diagnòstic de la situació actual, tenint en compte que la voluntat popular reclama un canvi radical del funcionament de la democràcia.

Perquè, malgrat que tots els partits resulten decebedors, ens cal, necessitem, un Govern…

---

Mirada retrospectiva (2026)

Han passat tretze anys des que vaig escriure aquest article. Avui veig que les intuïcions que tenia llavors s’han confirmat amb escreix, i perquè la meva trajectòria posterior n’és, en certa manera, una il·lustració.

Dels partits a la divulgació

En efecte, de l’article es desprèn que calia anar més enllà del model de partit leninista. I així va ser. Van fundar una nova organització, SDP, més transversal. Em vaig presentar com a candidat en tres convocatòries electorals a Andorra. A les eleccions generals de 2015, com a candidat d’SDP per Andorra la Vella —la primera vegada que m’exposava als vots de la ciutadania. A les eleccions comunals de 2015, com a cap de la candidatura Sentit Comú (SDP+Independents) a Andorra la Vella, amb Àngel Dalmau com a número dos. I a les eleccions generals de 2019, com a número 12 testimonial de la llista nacional de Progressistes-SDP. Totes elles van ser experiències intenses i curtes, que van acabar amb la dissolució dels projectes. Però no me’n penedeixo gens.

Tanmateix, aquelles experiències em van confirmar el que ja intuïa el 2013: el meu lloc no era dins d’un partit, sinó fora. Des de l’anàlisi, la divulgació i l’opinió independent he trobat una forma de contribuir al debat públic que em resulta més coherent i més lliure. Des del blog, des de les columnes a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i des de la participació en entitats cíviques, he pogut mantenir una veu crítica sense haver de seguir una línia marcada per ningú. Ara bé, reconec que per avançar en qualsevol projecte, cal treballar en equip. Però tal com és la política institucional avui dia, ja no es pot.

Puigcercós i el mirall de la desafecció

Una recent entrevista a Joan Puigcercós a La Vanguardia m’ha fet sentir reflectit. Puigcercós, ex-conseller de Governació, ex-diputat i ex-president d’ERC, explica que es va «desprogramar» de la política als 45 anys i que va ser la millor decisió. Diu que mira la política «amb prismàtics» i que no enyora res. També observa que la digitalització i les xarxes socials han banalitzat el debat, i que la fragmentació política fa molt difícil la governabilitat.

Hi coincideixo plenament. Jo també vaig sortir a temps, i també miro la política activa amb una certa distància sense perdre l’interès. Ara soc un polític no practicant. La diferència és que ell va tornar al sector privat, mentre jo no ho vaig deixar mai. Però tots dos hem arribat a la mateixa conclusió: la política institucional i la política partidista no són el mateix, i la segona pot ser tan o més estèril que la primera si no s’acompanya de pensament lliure i propostes concretes.

Puigcercós diu que avui la valentia és votar a favor d’un altre partit. Hi estic plenament d’acord: si una proposta d’un altre partit coincideix amb una proposta teva anterior, o sent nova i un cop avaluada és bona per al país, cal donar-li suport. Sempre primer el país que el partit. Aquesta és la política bona —no confondre amb la bona política.

L’esquerra i la «motxilla» de les causes progressistes

Puigcercós observa també que l’esquerra porta la «motxilla» de la lluita contra el canvi climàtic, el feminisme o els drets LGTBI, mentre la dreta i l’extrema dreta presenten una façana llibertària ( quan en realitat són uns vividors). Això provoca un desgast que explica bona part de la desafecció cap a les opcions progressistes. És una observació que connecta directament amb el que deia el 2013: els partits progressistes s’havien buidat de contingut. Avui podem afegir que no només s’han buidat, sinó que arrosseguen el pes de les reformes impopulars mentre la dreta recull els dividends de la frustració.

I sobre el concepte de «coworking-polític» que mencionava el 2013? Avui dia serien les coalicions parlamentaries, cada cop més nombroses. És més, tot apunta que seran molt habituals en els parlaments europeus. La pregunta, però, segueix oberta, perquè són l’antítesi de l’autoritarisme imperant.

En suma, aquell article de 2013 no era un comiat, sinó un inici. El que llavors semblava una intuïció —que calia anar més enllà dels partits— avui és una evidència compartida per molts. I si he d’aportar res, és això: constatar que l’anàlisi independent, la divulgació i l’opinió lliure també són formes de fer política. També és una mena d’acció. Potser no les que canviaran el món demà passat, però sí les que ajuden a entendre’l i, eventualment, a canviar-lo.

* Article publicat originalment a la secció Tribuna del diari Bondia.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre la desafecció política i els nous models de participació? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del territori.