Sospites raonables sobre com els rànquings mundials condicionen decisions polítiques i econòmiques
Hem arribat al pic de l’estiu. El 15 d’agost és un punt àlgid per al comerç i el turisme andorrans, com ho és també per a l’agricultura i la ramaderia tradicionals. També és, però, un moment de vacances per a d’altres sectors. I això crea un desert de notícies als mitjans d’informació.
Per això, durant l’estiu, notícies que tindrien poc recorregut als mitjans generalistes escalen fins a les portades. A més, continguts amb poca rellevància informativa, com els rànquings, ara s’aprofiten per complementar les tradicionals serps de l’estiu. Aquelles notícies que es fan durar fins que n’apareix una de nova.
Rànquings de tot tipus, poques preguntes
Enguany ja s’han publicat alguns rànquings estivals sobre Andorra. L’OSCE-PA manté Andorra en el primer lloc del rànquing de dones parlamentàries. Un rànquing mundial en què una entitat bancària ocupa la posició 783a i, alhora, el primer lloc dels bancs andorrans. El 40è lloc d’Andorra en el rànquing de països amb un desenvolupament humà més gran. I un rànquing en què el Principat apareix com un dels cinc països on surt més a compte guardar-hi la fortuna.
Hi afegiré el meu: el rànquing 2014 dels països de l’ONU en la implantació del govern electrònic. En aquest, Andorra ha pujat en deu anys del lloc 167è al 43è d’entre 193 països.
Combregar amb rodes de molí
Aquests rànquings, que fan treure pit als uns i aflorar la crítica dels altres, m’han fet tornar progressivament suspicaç. I és que ens han fet combregar amb rodes de molí en temes tan importants com, per exemple, les confessades manipulacions de l’índex euríbor. També els balanços falsejats d’empreses que fan fallida d’avui per demà. O el rescat dels bancs, modèlics fins llavors segons els rànquings.
Em preocupa veure com es prenen decisions que ens governen basades en rànquings mundials o ratings econòmics tan poc fiables. Gairebé mai no es qüestionen. Tampoc no es qüestiona el finançament dels organismes que els elaboren, ni la integritat dels experts que els avalen.
Qüestionar-los seria una actitud assenyada. I més encara, vist com es manipula impunement la informació que serveix per avalar la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues. Així com les retallades de drets socials, laborals i econòmics.
Mirada retrospectiva: els fets li han donat la raó
El 2014, aquestes sospites podien semblar excessivament cauteloses. Tanmateix, els fets posteriors les han confirmat amb una rotunditat esfereïdora. Per començar, el 2020 va esclatar l’escàndol de Wirecard. L’empresa alemanya de pagaments digitals havia presentat 1.900 milions d’euros en actius ficticis durant anys. Els seus auditors, Ernst & Young, no havien detectat el frau. Fins poc abans del col·lapse, les agències de qualificació mantenien invariable la seva nota.
El 2021, Greensill Capital es va ensorrar d’imprevist. Aquesta empresa de finançament comercial havia gaudit de ratings favorables. Tanmateix, el desembre del 2025, diversos exdirectius van ser acusats a Alemanya de delictes de fallida i falsificació de comptes. Un cop més, el sistema de qualificació no havia vist res.
El 2022, el col·lapse de FTX va sorprendre tothom. L’exchange de criptomonedes, valorat en milers de milions, tenia controls interns pràcticament inexistents. Els auditors no havien detectat cap anomalia. De fet, la fallida va posar de manifest els límits dels marcs comptables tradicionals davant d’actius digitals opacs.
Però no cal anar als escàndols més sonats. Entre el 2022 i el 2023, diverses investigacions acadèmiques van posar sobre la taula el caos dels ratings ESG (ambientals, socials i de governança). Concretament, les discrepàncies entre agències com Bloomberg, MSCI o Refinitiv eren tan grans que facilitaven el greenwashing. Així doncs, empreses amb compromisos simbòlics rebien puntuacions inflades que els estudis posteriors no corroboraven. En resum, els rànquings no només no informaven: desinformaven activament.
Tornant a allò que deia el 2014, tot plegat confirma que la manipulació d’índexs i ratings no és una excepció. És un patró recurrent que serveix per avalar la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues. Les agències i els organismes que els elaboren segueixen sense ser qüestionats. Però la història ens demostra, any rere any, que la prudència davant d’aquestes eines és més necessària que mai.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre la fiabilitat dels rànquings i la transparència econòmica? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: