Quan tot està a punt perquè tot empitjori, hem de deixar espais per a les generacions futures.
Article d’opinió publicat originalment el febrer de 2017 sobre la política urbanística i les decisions del Govern d’Andorra liderat per Antoni Martí.
Aquest mes Le Monde Diplomatique obria l’edició amb un interessant article titulat De qui François Fillon est-il le prête-nom?. El signen els coautors de l’obra Le concert des puissants (Raisons d’agir, Paris, 2016), els sociòlegs François Denord i Paul Lagneau-Ymonet.
Després d’investigar l’equip que envolta al candidat de Les Républicains a President de la República francesa, ens mostren un panorama molt clar de per qui i per què treballa aquesta candidatura. Més enllà de l’escàndol causat per la publicació de les sucoses retribucions percebudes per la família del candidat Fillon quan era diputat a l’Assemblea Nacional, l’article dels sociòlegs dibuixa a la perfecció l’entramat de compromisos entre les diferents faccions de la classe dominant a França, amb l’objectiu de vendre a M. Fillon com l’apòstol de l’empresa, l’autoritat i la fe.
Entre els que l’envolten s’hi troben els financers que marquen el rumb, els consultors que organitzen la campanya i els comunicadors encarregats d’enllustrar la imatge del candidat. Els sona d’alguna cosa aquest esquema?
La visió general de l’organigrama del partit conservador, l’ambigüitat de la seva oferta electoral —dissenyada per convèncer que és l’única opció viable enfront de la ultradreta lepenista, tot dissimulant els seus valors implícits ultraliberals i ultracatòlics— fa tanta o més paüra que la segona.
Les lògiques de la política local
Salvant les distàncies, l’article és una bona guia per esbrinar com funciona la política, aquí i arreu, així com per comprendre algunes de les decisions que prenen les institucions i que, a primera vista, poden semblar un sense sentit. Però que, un cop analitzades sota l’òptica de les intricades relacions personals i professionals dels qui estan immersos en el joc polític, es revelen totalment lògiques.
El cas de l’edifici-bombolla «El Núvol»
Per exemple, tenim l’edifici-bombolla dit El Núvol. Fa poc, el cap de govern va afirmar que es farà, sí o sí. Ho ha dit sense rubor, tot i no ser el President del Consell d’Administració de l’STA, la societat anònima de capital públic coneguda com a Andorra Telecom. Les seves paraules, doncs, han situat aquest projecte al centre de l’arena política.
El que fins ara era una iniciativa empresarial amb capital públic, ha deixat de ser una inversió cercant rendiment per l’STA, com prèviament va deixar de ser el capritx d’un ministre que, en veure frustrats projectes anteriors, va saber reeixir la seva dimissió. També ha deixat de ser el contenidor de l’esperança en ell dipositada per part del teixit comercial de Riberaygua i Travesseres, que han començat a manifestar certs dubtes sobre les conseqüències pel barri d’un edifici d’aquestes característiques.
De fet, fins que el Sr. Martí no es va posicionar públicament sobre el tema, ningú tenia gaire clar per a què havia de servir l’edifici-bombolla. Ara, per fi, ja sabem quina serà la seva utilitat. El cap de govern ha dit que sí, que es farà, i fins i tot ens ha informat de quants milions estem parlant. Ara bé, deuen existir interessos privats que prevalen per sobre dels interessos públics; altrament, una obra que a hores d’ara no s’emmarca dins un projecte urbanístic destinat a resoldre una problemàtica concreta i debatuda, sí que seria un gran sense sentit.
En canvi, el cap ha deixat en fora de joc els que s’oposaven a la seva construcció amb una sola frase. El Núvol, senyores i senyors, serà una obra megalòmana. Una més com les que els capitosts deixen pel seu record a les generacions futures. Serà la típica obra pública que només serveix per enriquir amb diners públics aquells privats que no paren de despotricar contra el patrimoni públic.
La infraestructura de l’heliport nacional
Però encara podem trobar un altre exemple de decisió sense sentit: l’heliport nacional. Recordem que qui ha volgut venir a Andorra pels aires ho ha pogut fer sempre sense cap entrebanc. Han fet servir serveis privats d’aerotaxi, aterrant als heliports privats existents. També, qui ha volgut fer heliesquí ho ha pogut fer sense cap problema. Què cal dir del copríncep francès de torn, sempre benvingut en aterrar a l’antic Camp d’Esports del M.I. Consell General, l’ara Estadi Nacional.
Cal finançar, doncs, amb diners públics una costosa nova infraestructura? Cal fer una carretera nova, murs de contenció, pilars de subjecció, estructures enlairades, ciment i més ciment, a sobre de FEDA? En definitiva, es volen gastar una altra milionada sense una justificació vàlida. Excepte, és clar, si es tenen en compte els vincles personals i professionals de les arts implicades. Llavors tot torna a encaixar. Lògicament.
Llegat i espais lliures
Aquestes són, entre moltes altres raons, les que ens porten a creure que els que vindran darrere nostre agrairien més que els deixéssim espais lliures, en comptes de noves construccions sense solta ni volta. Si més no, perquè ells mateixos puguin decidir cap a on tirar en construir el seu país.
Precisament ara, quan tot està a punt perquè tot empitjori, el millor que podem fer per les generacions futures és deixar-los espais. Algú ha pensat què fàcil seria tot, si avui disposéssim d’espais? Si molts dels edificis que veiem no s’haguessin construït mai?
DR
13 de febrer de 2017 – BonDia