Andorra a quaranta graus: el preu de la inacció

Les onades de calor ja són una realitat a Andorra, i la resposta institucional continua sent lenta, tèbia i insuficient.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció La Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per denunciar la inacció institucional davant les onades de calor que ja afecten el nostre territori i per reclamar una resposta legislativa urgent i estructural.

Europa es fon sota la calor

Europa es fon. No és una metàfora ni una exageració retòrica, ni el titular d’un informe que ningú llegirà sencer: els termòmetres d’aquest juny de 2026 han parlat amb una claredat que fa vergonya als governs que encara afinen discursos. Una onada de calor ha traçat, de la península Ibèrica fins a Centreeuropa, un mapa de rècords esmicolats i de vides truncades. Tanmateix, les institucions han reaccionat exactament com solen fer-ho: tard, amb sorpresa fingida i amb pegats d’urgència on caldrien reformes de fons.

Ens comportem davant d’aquesta crisi com ens vam comportar durant els pitjors mesos de la pandèmia: en estat de sideració, aplicant solucions de pressa i corrents. Tanquem espais, alterem calendaris i recomanem als ciutadans que no surtin al carrer perquè el seu entorn ha tocat els límits físics de l’habitabilitat. Obrim refugis climàtics, instal·lem tendals improvisats i distribuïm aires condicionats portàtils com qui fabricava mascaretes de roba a correcuita. És a dir, posem un pegat en una via d’aigua que amenaça d’enfonsar el vaixell.

Els termòmetres han parlat amb una claredat que fa vergonya

L’expert francès en transició ecològica Julien Dossier ho ha descrit amb una precisió quirúrgica: els poders públics han tractat durant dècades l’escalfament global en temps verbal condicional, com una hipòtesi de futur, com una amenaça borrosa que requeriria atenció més endavant. Però la realitat de l’atmosfera terrestre ja es conjuga, sense cap mena de dubte, en mode indicatiu. Parlem, doncs, d’un fet cert, no d’una hipòtesi: el present ens ha atrapat. Pensar que estem davant d’un simple «pic excepcional» passatger és una forma immadura i profundament perillosa de negació institucional. Perquè l’efecte acumulatiu de les emissions provoca un efecte d’escala: el que avui ens sembla un rècord històric i exagerat de calor, demà serà el dia més fresc de l’estiu. No adaptar-nos ara de forma estructural és acceptar la creació de condicions de vida inhumanes per a les pròximes generacions.

Doncs bé: Andorra no és, ni serà mai, una illa climàtica immunitzada, ni un refugi de muntanya blindat contra aquesta realitat. Ans al contrari, les dades del nostre territori ja no admeten lectures autocomplaents. L’any passat, el juny de 2025 va ser el més càlid des del 1950, amb una temperatura mitjana de 21 graus i una anomalia de +4,4 °C respecte a la mitjana climàtica històrica, gairebé un grau per sobre del rècord anterior. Tot apunta que el juny d’enguany no ha estat pas diferent. A més, des del 1950 cada dècada acumula una pèrdua de precipitacions de 22 litres per metre quadrat, i les reserves hídriques del país en ressenten els efectes de forma progressiva i silenciosa. L’escalfament del planeta ja no és el desgel abstracte que s’observa en un documental sobre l’Àrtic: ja té l’adreça de les nostres muntanyes, les valls, els carrers i les cases. Veure Andorra a 40 graus ja no és una distopia de ciència-ficció, sinó la nostra realitat immediata si no reaccionem.

Les onades de calor es tradueixen en vides humanes

Les conseqüències d’aquesta desídia política no pertanyen a cap debat teòric: es tradueixen directament en vides humanes. L’any passat, el sistema MoMo de l’Institut de Salut Carlos III va comptabilitzar 380 morts atribuïbles directament a la calor durant el mes de juny a Espanya, el juny més mortífer des que hi ha registres. Això multiplica per deu la xifra de l’any anterior. A Catalunya, el Servei d’Emergències Mèdiques va haver d’atendre 208 persones en tan sols els quatre dies de la primera onada de calor, del 21 al 24 de juny de 2025. Amb les temperatures que ja hem viscut aquest estiu de 2026, no hi ha cap raó per esperar xifres menys greus.

Però l’impacte va molt més enllà del físic. Investigadors de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol han demostrat, a partir de dades de més de tres milions de persones, que durant les onades de calor extrema els diagnòstics d’ansietat s’incrementen un 43% i els de depressió un 26%. L’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball, al seu torn, adverteix d’un increment del 17,4% en els accidents laborals durant aquests episodis.

Andorra, un país de muntanya especialment vulnerable

A Andorra, tot plegat revesteix una gravetat específica. Som un país de muntanya amb una piràmide demogràfica progressivament envellida. El nostre sistema sanitari ja acumula la pressió d’aquests episodis de calor, que combinats amb la pols de les llevantades saharianes, provoquen descompensacions crítiques en persones grans amb patologies cardiovasculars i respiratòries. Aquests efectes s’allarguen fins dues setmanes després que hagin baixat els termòmetres. Un col·lapse silenciós que no surt a les portades, però que esgota metges, llits hospitalaris i famílies. Tampoc no n’han quedat al marge les escoles: també han estat posades a prova. Cal que aquest estiu s’aprofiti per instal·lar proteccions tèrmiques i per desasfaltar patis, tal com vam saber fer amb rapidesa durant la pandèmia per produir vacunes i proteccions. Si ens vam moure així, per què no ara?

El preu de la inacció és més car que el de l’acció

Davant d’aquesta radiografia, l’argument habitual de la manca de recursos és no tan sols intel·lectualment deshonest, sinó econòmicament erroni. Hem de preguntar-nos, en l’àmbit regulatori i parlamentari, quina és la veritable jerarquia de les nostres prioritats: quadrar de forma mil·limètrica un balanç financer o garantir que la població pugui treballar i viure dignament? L’acció costa diners, és cert, però el preu de la inacció ens surt molt més car: en pèrdua de productivitat laboral, en sobrecost elèctric inassumible per a famílies i empreses, en encariment dels aliments quan la producció agrícola veïna pateix sinistres tèrmics repetits. I la llista, malauradament, continua.

En el cas específic d’Andorra, la inacció amenaça directament la línia de flotació de la nostra sobirania econòmica. La reducció progressiva de la neu i la pujada implacable de les temperatures minven la viabilitat de les nostres estacions d’esquí, la columna vertebral del model turístic hivernal. Alhora, a l’estiu es tensionen els recursos hídrics d’un país de muntanya que ven la seva imatge associada a la puresa de l’aigua i a l’abundància de fonts, rius i llacs. Fins i tot els nostres boscos ho avisen: en comptes d’actuar com a refugis tèrmics i esponges de carboni, comencen a mostrar símptomes de degradació provocada per l’estrès hídric i les temperatures extremes, i passen de ser aliats a autèntics polvorins.

Sense el perquè no hi ha responsabilitat, ni urgència, ni canvi

Davant d’aquest panorama, l’adaptació no pot reduir-se a l’ocurrència individual de tancar-se a casa, ni a la falsa solució d’omplir façanes d’aires condicionats. Aquest és un mecanisme que expulsa més calor al carrer, buida les butxaques de les famílies vulnerables, alimenta el consum d’energies fòssils i ignora completament la resta d’espècies de les quals depenem. Cal una transformació legislativa urgent: canviar la planificació urbanística, desasfaltar espais públics, introduir sistemes d’ombreig, cobertes climàtiques i arbrat de manera obligatòria, reformar les ordinacions d’edificació i protegir efectivament els treballadors, especialment els de la construcció i tots aquells que suporten la calor a peu de carrer sense més defensa que la seva pròpia resistència.

La responsabilitat política del silenci

Hem de passar, d’una vegada per totes, del còmode temps verbal condicional de les declaracions de bones intencions, dels discursos de «marca de país» i dels plans de sostenibilitat purament cosmètics, a l’imperatiu categòric d’una acció reguladora contundent i immediata. Si el Govern, el Consell General i els comuns no assumeixen que la seva passivitat cronifica una situació de risc real per a la ciutadania, haurien d’assumir-ne la responsabilitat política per haver posat en perill greu la vida, la salut o la integritat física d’altri. No podem acceptar com a normalitat, ni resignar-nos-hi, que cada estiu mori gent, ni que les nostres valls es converteixin en un exercici de resistència pura.

I mentre el Govern, el Consell General i els comuns es deixen arrossegar pel temps verbal condicional, els mitjans de comunicació es limiten, massa sovint, al temps present més pla: si a Andorra fa 40 graus, la notícia diu que a Andorra fa 40 graus. Mai s’explica el perquè, que la xifra no és un capritx atmosfèric, sinó el resultat d’un model econòmic i energètic que continuem alimentant cada dia. I sense el perquè, no hi ha responsabilitat, ni urgència, ni canvi.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.

Vols seguir el debat sobre les onades de calor i la inacció política a Andorra? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.