La defensa de WikiLeaks redactada per Julian Assange i publicada a The Australian el desembre de 2010.
Vull recordar amb vosaltres aquest escrit. És l’article d’opinió que Julian Assange va signar a The Australian el 7 de desembre de 2010, en plena efervescència del #Cablegate, com a resposta a les amenaces i acusacions que queien sobre WikiLeaks des de tots els fronts. El vaig divulgar íntegrament aleshores, en anglès, al meu bloc d’aquella època. Uns dies més tard, hi afegiria la meva pròpia reflexió sobre tot allò que aquest episodi va destapar. A sota en faig un resum — l’original complet, en anglès, està enllaçat a la nota final.
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
La mare de Murdoch i les lliçons de Queensland
L’Assange obre l’article amb una genealogia periodística: el 1958, un jove Rupert Murdoch escrivia que, en la cursa entre el secret i la veritat, la veritat acabarà guanyant sempre. Ho feia potser pensant en el seu pare, Keith Murdoch, que havia denunciat el sacrifici inútil de tropes australianes a Gallipoli per comandants britànics incompetents — i que no va callar malgrat els intents britànics de silenciar-lo. Un segle després, argumenta l’Assange, WikiLeaks fa el mateix: publica sense por fets que han de ser públics.
Hi afegeix una arrel personal: va créixer en un poble de Queensland on la gent parlava clar i desconfiava del govern, perquè havia vist de prop la corrupció estatal anterior a la comissió Fitzgerald. WikiLeaks, diu, va néixer d’aquells valors.
Periodisme científic
Presenta WikiLeaks com a creadora d’un nou tipus de periodisme, que anomena científic: no només portar la notícia, sinó provar que és certa, permetent al lector clicar i veure el document original en què es basa — i jutjar ell mateix si el periodista l’ha interpretat bé. Un servei, remarca, del qual les societats democràtiques no poden prescindir: el mitjans ajuden a mantenir honestos els governs.
Es defensa també de l’etiqueta de pacifista: no ho és, admet que hi ha guerres justes. El que considera intolerable és que un govern menteixi sobre les seves guerres i després demani als ciutadans que hi posin la vida i els impostos.
L’escamot dels grans i el gemec dels febles
WikiLeaks, recorda, no era l’única editorial dels cables: The Guardian, The New York Times, El País i Der Spiegel van publicar els mateixos cables revisats. Però va ser el coordinador petit qui va rebre els atacs més ferotges: acusat de traïció sent australià, amb desenes de veus als Estats Units demanant que «el retiressin» les forces especials, Sarah Palin comparant-lo amb Bin Laden, un projecte de llei al Senat per declarar-lo «amenaça transnacional», un assessor del primer ministre canadenc demanant el seu assassinat per televisió, i un bloguer americà demanant el segrest del seu fill de vint anys.
I aquí ve l’acusació més punyent del text: el govern australià de Julia Gillard, en lloc de defensar un ciutadà seu amenaçat, es va posar al servei de Washington — amb la fiscal general fent tot el possible per afavorir una investigació americana dirigida, diu, a engarjolar ciutadans australians. Als mitjans grans ni una crítica: són vells i forts; WikiLeaks, és jove i petit. Som els desvalguts, l’escamot dels febles contra el setge dels amos.
La mentida del dany col·lateral
L’article desmunta l’argument recurrent que les publicacions posen vides en risc: si són tan perilloses, com pot ser que alhora «no tinguin cap importància»? No poden ser totes dues coses. En quatre anys d’història, WikiLeaks ha fet caure governs sencers sense que consti cap persona perjudicada, mentre el Pentàgon, la NATO a Kabul, el secretari de defensa Robert Gates i el ministeri de defensa australià van reconèixer oficialment no trobar-hi cap font ni cap soldat per protegir.
I tanmateix, recorda, els cables diplomàtics van revelar fets de pes: la petició nord-americana de robar material personal (empremtes dactilars, ADN, contrasenyes) a funcionaris de l’ONU violant tractats internacionals; el rei saudita demanant als EUA que ataquessin l’Iran; el bloqueig britànic de la comissió sobre Iraq per protegir «els interessos americans»; Suècia com a membre encobert de l’OTAN; o la pressió amb diners i condicions per repartir detinguts de Guantánamo.
El precedent dels «Pentagon Papers»
L’Assange tanca invocant la sentència del Tribunal Suprem nord-americà en el cas dels Pentagon Papers: només una premsa lliure i sense morrió pot exposar eficaçment els enganys dels governs. La tempesta sobre WikiLeaks, escriu, no fa sinó reforçar la necessitat de defensar el dret de tots els mitjans a revelar la veritat.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
* Article d’opinió de Julian Assange publicat originalment a The Australian el 7 de desembre de 2010. Text original complet en anglès, divulgat íntegrament en el seu moment.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: