Assange de què

Quan Visa, Amazon o PayPal van demostrar que Internet té propietaris: notes des de la revolta de Weblàndia.

Aquest article el vaig escriure per al meu blog el 10 de desembre de 2010, en plena efervescència del #Cablegate i del setge corporatiu contra Wikileaks: Visa, Mastercard, Amazon i PayPal acabaven de tancar-li els comptes, el banc suís li congelava els doblers i un ministre francès pressionava les companyies d’Internet. Una crònica al peu dels fets que, a la llarga, resultaria profètica: la primera demostració massiva que Internet tenia amos privats. Al final hi trobareu una mirada retrospectiva des de l’any 2026.

Periodisme científic

Observo el panorama al voltant de Wikileaks, piulo de tant en tant i llegeixo el que altres piulen sobre el tema. El desenvolupament dels fets sembla un guió escrit, tan predictible.

De totes les reaccions em sobta la de periodistes a qui sembla molesta aquesta nova forma de difondre informació. A Wikileaks en diuen periodisme científic: la persona que rep la informació pot, amb un simple clic en un ordinador, visualitzar directament el document que la genera, l’original, i pot avaluar si la mà que ha redactat la notícia ho ha fet interpretant adequadament el contingut de la nota. O el cable, en aquest cas. Que potser s’han sentit lleugerament descol·locats?

Qui li paga tot això?

És clar que són moltes les persones a qui tot això del Wikileaks els ve de nou, tot i que ja fa uns quatre anys que aquesta organització ciutadana funciona. N’hi ha que es pensen que el tal Assange és com una mena de monjo, solitari i lúbric, que només es dedica en aquesta vida a fer aquestes entremaliadures informatives. Arriben a preguntar-se en veu alta, mirant que molts ho escoltem, qui li paga tot això.

Em recorda quan sobre Greenpeace sempre sortia la mateixa pregunta. Bé, potser encara n’hi ha que se la deuen fer. No poden admetre que som molts qui posem els doblers, d’un en un. La inversió val la pena. Amb el #Cablegate que s’està desenvolupant al davant dels nostres ulls mediatitzats s’estan mostrant algunes coses. No, no és això. No escriuré sobre les relacions diplomàtiques ni altres fòbies o filies dels Estats Units. Els bits en van prou plens. Ho vull fer sobre la Xarxa. Només el que constato.

Els amos d’Internet

Nos pensàvem que calia vigilar els governs que no aconseguissin un botó vermell que en pitjar-lo s’aturés la web. No cal patir per això. Els amos d’Internet són privats. Les grans corporacions et poden anular amb la sola arma de les condicions d’ús dels seus serveis. Visa, Mastercard, Amazon, PayPal, eBay, Facebook, Twitter. La web 2.0, la que entre tots hem omplert de contingut, a la que nosaltres mateixos hem donat raó de ser, sempre ha tingut els seus amos. Wikileaks ha estat útil per descobrir-los. Per treure el cap de Matrix i mirar amb uns altres ulls al nostre voltant.

Un simple cerimonial pel nostre vassallatge: un senzill clic a les condicions del site, en registrar-te.

Judge Hillary!?

Crèiem que per evitar ser bandejat del sistema caldrien ordres judicials. Crèiem que persones serioses examinarien el nostre cas, sempre cas per cas, abans de ser privats de connexió i/o presència digital al món. Que caldria una ordre judicial, ves!

Doncs no. No cal. Les corporacions han tancat tranquil·lament els comptes de l’Assange i/o Wikileaks al·legant que el Departament d’Estat dels USA els ho havia facilitat informació que els permetia fer-ho segons les seves condicions de servei. Judge Hillary!?

També hem sabut d’un banc, suís concretament, que ha aprofitat la darrera baixada de temperatures a Europa per «congelar» (frozen) uns doblers que el paio australià tenia a Suïssa, on esperava ser acceptat com a pària del planeta. Com tants d’altres pàries de pasta, amb fonts d’ingressos que surten de les clavegueres globals. Aquests darrers en tenen molts de doblers, però no frozen. Són ben calents.

O que un ministre escrivia a les companyies d’Internet per advertir-les de les conseqüències negatives de servir a Wikileaks. A França.

La gleva contra els castells digitals

Als meus ulls, només veig una persona que s’apodera d’informació, que contacta amb Wikileaks, que aquesta la difon de forma raonada als intermediaris professionals adequats, els periodistes d’uns mitjans triats acuradament i difícils de silenciar, que es dediquen a digerir i sistematitzar tota aquesta informació rebuda en brut. La desgranen de forma comprensible, condensada i a mida que els equips de periodistes la van llegint. Una forma senzilla i amb garanties per al lector de que el que reps és el que és realment.

Només és una nova forma de difondre informació, el periodisme científic. Amb la maldestra reacció dels poderosos s’ha transformat en el detonant d’una nova lluita de caire feudal on la gleva ataca els castells digitals. Weblàndia torna a estar revoltada. Again! M’encanta!

Mirada retrospectiva: quinze anys de feudalisme digital

Escrivia això el desembre de 2010, amb el Cablegate encara obert al navegador. El temps m’ha donat la raó més del que hauria volgut.

D’ençà d’aquells fets, l’Assange va passar set anys refugiat a l’ambaixada de l’Equador a Londres, des del 2012 fins al 2019. La retirada de l’asil i la seva detenció el van portar a la presó de màxima seguretat de Belmarsh, on el juny de 2022 es va casar amb la Stella Moris, mare dels seus fills. I finalment, el juny de 2024, un acord amb la justícia dels Estats Units li va posar fi a catorze anys de calvari judicial: es va declarar culpable d’un únic delicte d’espionatge en una audiència a Saipan, al Pacífic, i el tribunal el va sentenciar als cinc anys ja complerts. Poques hores després aterrava a Canberra, home lliure.

Però la lliçó que aquí m’interessa no és la seva: és la de la Xarxa. El que el 2010 va ser una prova de concepte — Visa, Mastercard, Amazon i PayPal tancant comptes sense ordre judicial, amb la sola arma de les condicions de servei — s’ha convertit en el règim normal d’Internet. Des del 2021 vam veure plataformes senceres tancant el compte a un president dels Estats Units; des del 2022, un multimilionari comprar Twitter i refundar-ne les regles a la seva mida; i des de fa anys, algorismes que decideixen qui és visible i qui desapareix, sense apel·lació ni cerimonial. El que jo anomenava vassallatge avui té nom acadèmic: hi ha qui en diu tecnofeudalisme.

La gleva, però, encara ataca els castells. Perquè una cosa no ha canviat des del 2011: els amos d’Internet són privats, però la Xarxa mateixa — com Wikileaks ens va ensenyar — encara la fem entre tots. I les revoltes de Weblàndia, per definició, mai no estan acabades. Again!

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.