La meva aportació al debat previ al proper congrés del PS

Valors, comunicació i renovació: una carta al partit després de la derrota electoral de 2011.

Aquest text el vaig escriure el 24 de maig de 2011, davant la impossibilitat d’assistir a una reunió interna del Partit Socialdemòcrata (PS) convocada per al dia següent. Era plena discussió interna després de la derrota electoral d’aquell any, amb un congrés convocat per al 18 de juny. És una peça de trinxera política, feta de debat intern i mai publicada en cap altre mitjà: la deixo tal com la vaig escriure, perquè és un document del moment i del seu temps.

Evitar el debat de persones

Davant la impossibilitat de ser present a la reunió convocada per el 25 de maig, us faig arribar la meva opinió, aportant-la a una gran i sincera conversa entre tots plegats, prèvia al proper congrés del 18 de juny.

Cal evitar el debat de persones que provoqui inevitablement visceralitats, divisió i desconfiances, tal com diu el nostre codi ètic al seu article 18.

Comunicar valors en temps complexos

Entenc que l’objectiu essencial de l’acció política és transformar la societat en funció d’uns valors ètics i morals determinats, compartits amb altres persones que uneixen les seves capacitats individuals i el seu temps per promoure’ls entre els seus conciutadans. Es treballa en equip, doncs, per tal d’arribar a convèncer la majoria de la ciutadania que aquells valors, aquell ideari, són el que millor pot servir per donar resposta als reptes actuals, essent conscients de la constant evolució dels mateixos.

No hauríem de perdre de vista que una de les grans diferències entre la política progressista i la política conservadora és que els progressistes saben reconèixer que les causes són complexes i que cal enfrontar-les, lògicament, amb solucions també complexes. Explicar això, fer-ho entendre a la ciutadania, és difícil però no impossible.

És en aquest camp, el de la comunicació de valors, on el moviment conservador ens porta un cert avantatge. Han construït un sistema de missatges més senzills de fer arribar a la gent; els seus portaveus i els mitjans d’informació que els donen suport fa temps que ofereixen a la societat conclusions fonamentades en anàlisis causa-efecte molt simples; lògicament també proposen solucions en la mateixa línia (per exemple: crisi/proteccionisme, dèficit públic/privatitzacions, delinqüència/immigració, etc.). Alguns missatges d’aquest tipus han estat presents en els debats al Consell de la darrera legislatura i durant la campanya electoral de les eleccions generals de 2011.

El que he trobat a faltar

Si una cosa he trobat a faltar a casa nostra aquests dos darrers anys ha estat la manca d’insistència en explicar incansablement els nostres valors progressistes, repetir-los una i altra vegada a la nostra comunitat. No per guanyar credibilitat o tornar a generar il·lusió, sinó perquè és la forma d’intentar que la nostra societat millori, sigui més crítica, estigui més preparada per evitar que el poder financer i el poder fàctic deixin de manipular-los escandalosament en benefici propi, via el seu poder polític.

Això, entenc, és estimar-se el país i la seva gent. Com a organització ciutadana en forma de partit polític, aquesta hauria de ser la nostra primera obligació. Explicar, raonar, fer saber que no hi ha situacions simples que es poden resoldre amb quatre esgarrapades. Fer saber que qui et diu això menteix i et vol submís. Aquesta tasca és constant i requereix una única estratègia, inherent a tota persona que tria estar a la política: donar explicacions matí, migdia i nit, dia rere dia. Fent-nos entendre per totes les vies possibles. Aquesta tasca política és responsabilitat ineludible per als que han estat escollits pel poble, no sempre prou visibles a la palestra pública, ni prou en contacte amb la gent els darrers dos anys.

La conseqüència del que he trobat a faltar és que no hem estat capaços de guanyar les eleccions. Com és que no hem estat capaços?

Un govern sol

El darrer any he pogut veure un govern sol. No pas perquè així ho volguessin, que les portes eren ben obertes. El govern ha estat treballant al mig d’una situació complicada des de tots els punts de vista. La conjuntura econòmica, l’atur galopant, la majoria relativa al Consell, la manca de pressupost, la campanya insistent dels grups d’interessos, i en passo. Tot i això s’han assolit èxits rotunds. S’han complert compromisos electorals històrics que podem enarborar amb orgull. S’han mogut pedres molt grosses per tan petit país, si em permeteu la metàfora. Veritables pedres en forma de pilars per construir l’Andorra del futur, que ningú no s’atrevirà a enderrocar perquè són útils.

¿Com hauria estat tot plegat si el nostre govern hagués pogut comptar amb un GPS i una rereguarda militant més implicada, que hagués contribuït a difondre el missatge de per què i com s’estaven fent les coses? Per contrarestar, per exemple, els embats de poders fàctics que després de les eleccions declaren, i cito d’un diari: «Nos acabamos de cargar un Gobierno porque con el cual no íbamos a ninguna parte». Ara, el seu cap de cartell, des de la tribuna del Consell, no va trigar a demanar temps al poble reconeixent implícitament que les coses són més complicades del que ens volien fer creure durant la campanya electoral.

Per tant, atribuir el resultat electoral a raons de govern, de màrqueting i comunicació, a raons de partit (comissions de treball poc operatives), a la desconnexió entre Govern, grup parlamentari, comuns i partit, a raons de si la campanya ha estat o no ha estat encertada, no són, al meu entendre, el quid de la qüestió. Més aviat formen part d’un embolcall que amaga la pròpia inoperància individual i col·lectiva que busca fora el que hom no vol reconèixer dins.

Estimar-se el país

No vull creure que aquesta inhibició personal per col·laborar més activament en el sosteniment del govern socialdemòcrata hagi estat conscientment decidida per alguns en funció d’antipaties, d’expectatives insatisfetes, d’ambicions personals. No ho vull creure perquè llavors la no renovació de la confiança estaria justificada.

S’està en política per servir a la resta de ciutadanes i ciutadans. Per gestionar un sistema públic que garanteix el dret al propi desenvolupament, que dona suport als nostres projectes de vida, a la nostra prosperitat individual i col·lectiva.

Analitzar els canvis de la societat

A nivell del procés electoral, tinc la sensació que no hem estat capaços políticament d’analitzar acuradament els canvis que ha experimentat la nostra societat i el col·lectiu de votants. Ens vam llançar a una contesa electoral amb l’esperit que érem els millors i que era impossible que el poble andorrà no ens renovés la confiança. Hem obviat, doncs, que un procés electoral requereix imperativament una primera fase d’investigació i anàlisi que no s’ha fet prou bé. Ens hem basat en decisions empíriques no ajustades a les transformacions que han afectat al conjunt dels nostres conciutadans. Transformacions tecnològiques, polítiques, de gestió de la informació, dels models de negoci, de les organitzacions i de les relacions. Transformacions constants.

Renovació profunda

Aquí sí que cal parlar de renovació profunda dins del partit. No es poden fer les coses com sempre s’han fet, ja no és adequat. Hauríem d’acceptar que les persones som bipolars, políticament parlant, i que dins nostre conviuen junts un conservador i un progressista. La nostra renovació política ha de ser capaç d’activar la part progressista de la majoria d’andorranes i andorrans, sense demanar-los que renunciïn a la seva part conservadora, sovint la que afecta a temes econòmics, alhora que som capaços de fer-los veure que els nostres adversaris polítics representen un perill real per la seva llibertat i pels seus drets socials.

El partit no està tocat, i si el moment és greu per algú, ho és per Andorra. Per això hem de mirar més enllà del nostre funcionament, de la situació del debat intern, de les línies oficials o de la nostra pretesa incapacitat per pactar. Són temes a activar, sí, però també poden acabar sent presons que ens construïm nosaltres mateixos i que ens impedirien seguir avançant amb la nostra societat.

El partit té un sistema normatiu i de funcionament adequat, que es pot adaptar als canvis que calgui. És un sistema instaurat i rodat que només espera que se’l faci funcionar. La renovació dels càrrecs actuals ja s’ha produït: dimissió en bloc del comitè executiu, acceptada pel comitè directiu, que ha convocat un congrés del partit per escollir les persones disposades a posar-se al capdavant.

Servir el cap d’en Jaume en safata

Per això em sorprèn que es proposi o es pretengui servir el cap d’en Jaume en safata a la societat andorrana amb una declaració pública inequívoca. De què se l’acusa? De patir un possible infortuni emocional que fa que només el 35% dels votants d’Andorra li facin confiança? De que sigui un bon candidat polític però no un bon candidat electoral? Què es vol, doncs? Només un nou embolcall?

Seria una forma pública inequívoca de desautoritzar políticament el grup parlamentari socialdemòcrata al Consell General i la seva feixuga tasca d’oposició.

Com a ciutadà andorrà, i com a persona, el Jaume té els mateixos drets que qualsevol altra; també els té com a militant del partit socialdemòcrata. No puc entendre, doncs, que es vulgui hipotecar el seu futur a la bestreta, similar a quan es va pretendre que signés una carta de dissolució del Consell amb la data prevista, quan era cap de Govern.

El que cal, penso jo, és una actitud d’agraïment a algú que ha preferit posar els interessos d’Andorra per davant dels seus. És clar que si hagués convocat eleccions un any abans ho teníem molt millor. Però potser importants reformes legislatives no haurien estat fetes avui dia.

Per acabar només dir que en una situació complexa com aquesta sovint manca el que hom no hi ha aportat.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.