UNA VIDA SIMPLE

Reflexions sobre el frenesí, el burnout i les coses que no es poden comprar: xerrada al TEDx Andorra la Vella, 2011.

Aquest contingut recull la meva intervenció al TEDx Andorra la Vella, el 25 de maig de 2011. El vaig escriure com a guió de la xerrada, sota el títol «Una vida simple», i posteriorment el vaig publicar al meu bloc d’aleshores. Davant un sistema que ens fa córrer sense parar, vaig voler plantejar una alternativa tan antiga com revolucionària: aturar-se, simplificar i assaborir allò que no es compra.

Sumari

Davant un sistema de vida ple de frenesí, reflectit en la nostra forma de viure, de treballar, d’alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos, a causa de l’educació que hem rebut, la pressió del nostre entorn social competitiu, el mercantilisme imperant, plasmat en aquella dita de «Tant tens, tant vals»; un sistema que no només ha provocat una gran concentració de béns en poques mans, sinó que amb el temps acaba amb la nostra vitalitat i ens fa tornar una mena d’autòmats amb la percepció que no ens podem aturar; un sistema que ens fa sentir malament pel munt de compromisos que hem adquirit amb nosaltres mateixos i amb la societat, i que, en no tenir temps material d’acomplir-los, fa que els posposem fins a l’infinit creant una permanent sensació d’íntima i desagradable frustració.

Aquesta forma de viure a ritme trepidant acaba perjudicant la pròpia salut i les nostres relacions amb els éssers més propers. Per extensió, això perjudica també el sistema sanitari públic i redueix l’Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, fent-nos més vulnerables i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.

Per sort sempre estem a temps de fer un «reset» individual i mirar-nos el que ens resta de vida sota un altre prisma, el de la lentitud, el de menar una vida més simple per assaborir les coses bones de la vida, aquelles coses que ni amb diners es poden obtenir.

---

El món supradesenvolupat

Hi ha comunitats que destinen a proveir-se d’aliments i altres coses necessàries dues hores diàries. La resta del seu temps el dediquen a l’oci i la cultura. Us interessa el seu plantejament de vida? Faríeu vostre aquest model social? Ho pregunto perquè a aquestes comunitats nosaltres les anomenem, encara avui dia, tribus salvatges.

A l’altre extrem d’aquell model social ens trobem nosaltres, el món nord-occidental supradesenvolupat. Aquell que des de finals dels anys vuitanta viu estirant més el braç que la màniga, consumint recursos naturals i matèries primeres més ràpidament que el que la biosfera pot tornar a oferir. És difícil fer-se conscient a títol individual d’aquesta realitat preocupant. En un país comercial com és Andorra potser ens podria ajudar a copsar-ho la imatge d’un supermercat on els clients anessin omplint els seus carrets de compra més ràpid que els treballadors reposant els prestatges de productes. És fàcil endevinar el final de la història.

Sóc dels que creu que no ens hem de sentir culpables per aquesta situació planetària, on el 20% de la humanitat consumeix el 80% dels recursos del planeta. Tot plegat és una conseqüència de decisions conscients i estratègies empresarials iniciades als anys 50 del segle passat. Alguns van decidir que calia consumir més. Es van inventar des dels electrodomèstics fins a l’obsolescència programada. Es van promoure estils de vida encaminats a l’acaparament de béns i serveis. Es va fomentar l’individualisme a ultrança. I es continua fent, parce que je le vaux bien!

El pastor i el consultor

Tot plegat ens ha portat a un canvi evident de valors, on el tant tens, tant vals predomina en la major part de la nostra societat. Per assolir els objectius de màxima acumulació de béns materials no dubtem a hipotecar les nostres vides treballant moltes hores, trepitjant els nostres competidors, deixant de banda les nostres famílies, els nostres amics i les nostres aficions. Tot això amanit amb la sensació de no poder-te aturar, talment un autòmat amb un munt de compromisos contrets amb tu mateix i amb la societat. Una situació que reflecteix molt bé aquella història del pastor i el consultor empresarial:

Un consultor empresarial d’èxit feia vacances en un petit poble de muntanya. Passejant pels prats, va trobar un pastor que seia tranquil·lament sota l’ombra d’un roure mentre el seu ramat de vuit ovelles pasturava a la vora.

El consultor, estranyat de veure’l tan relaxat a mig matí, es va apropar i li va preguntar:

—Per què estàs aquí assegut sense fer res?

—Estic gaudint del matí, del sol i veient com pasturen les meves ovelles —va respondre el pastor amb un somriure.

—Però home! —va dir el consultor—. Encara és d’hora. Si continuessis treballant i fessis créixer el teu negoci, la teva vida seria molt diferent.

—Ah, sí? I què hauria de fer? —va preguntar el pastor, encuriosit.

El consultor, entusiasmat amb la idea d’aplicar els seus coneixements, va començar a explicar-li la seva estratègia:

• Fase 1: En lloc de quedar-te aquí, podries buscar un mercat més gran per vendre la llana i la llet directament, sense intermediaris.
• Fase 2: Amb els primers beneficis, podries comprar més ovelles fins a tenir un ramat de centenars de caps.
• Fase 3: Llavors contractaries altres pastors per fer la feina dura, obriries la teva pròpia formatgeria i crearies una marca registrada.
• Fase 4: Al cap d’uns quants anys, l’empresa cotitzaria a la borsa i podries vendre les teves accions per milions d’euros.

El pastor el va escoltar amb molta paciència i, quan el consultor va acabar, li va preguntar:

—Molt bé… I un cop hagi aconseguit tot això, què faré?

El consultor, amb una gran satisfacció, va respondre:

—Doncs llavors et podries jubilar! Et podries comprar una petita casa a la muntanya, asseure’t tranquil·lament sota un arbre, gaudir del sol i veure com pasturen les ovelles sense haver de preocupar-te de res més la resta de la teva vida.

El pastor el va mirar, va somriure de nou i li va dir:

—I no és precisament això el que estic fent ara mateix?

Burning out

Aquesta vida plena de frenesí per la gent que treballa a la recerca de l’èxit afecta la nostra forma de viure, però també la forma d’alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos. Pot acabar també afectant la nostra salut física i mental, i per extensió afectant el nostre sistema públic de salut, així com redueix l’Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, que espero es comptabilitzi ben aviat; finalment acaba fent-nos més vulnerables com a éssers humans i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.

Jo he patit una afecció coneguda com el Burning Out, i puc assegurar que és tan insidiosa que em vaig assabentar que la tenia llegint la seva descripció en un suplement dominical de premsa. La nostra societat no està interessada en acceptar malalties que vagin en contra dels nostres valors primordials. Aquells valors que ens inculquen des de la infància, amb frases com que els diners no neixen als arbres, et guanyaràs el pa amb la suor del teu front, etcètera.

Ho portem tan arrelat que som capaços d’anar a treballar malalts. I si no hi anem, ens podem sentir culpables.

Tot això ho fem pels diners. Treballem pels diners. A la vida hi ha tres menes de feina: el karma ioga, que és aquella feina que fem sense cobrar (tasques domèstiques, voluntariat, etc.), la feina que ens serveix per pagar les factures (de 8 a 5 fins als 65 anys) i la feina de la nostra vida (aquella activitat que els pares ens deien que no ens guanyaríem la vida i que acabem anomenant hobby).

Cap a una vida més simple

Però, en tenim prou de diners? Quan pleguem de la feina arribem a casa amb ganes de fer coses amb la família, amb els amics, fer vida social amb prou vitalitat? Ens queda temps per fer-les? La feina que fem està d’acord amb els nostres valors? Tenim suficients estalvis com per poder estar sis mesos sense treballar ni reduir les despeses actuals? Si perdéssim la feina, ho veuríem com una oportunitat?

Si has respost no a alguna d’aquestes preguntes, val la pena que et plantegis un gir cap a una vida més simple.

El primer que cal és plantejar-se la vida com un tot integrat. No separar la feina de la resta, com si fóssim dues persones en una. Després és bo canviar la relació personal amb els diners, introduint factors com el temps que els dediquem i la satisfacció real que ens donen. Això pot produir transformacions que ens portin a altres canvis fonamentals en la nostra forma de ser que potser ens portaran a explorar altres camins i altres possibilitats per sentir-nos millor dins la pròpia pell.

M’agrada molt aquella dita atribuïda a Paracels, un metge suís del segle XVI: «Tot és verí, res és sense verí. Només la dosi fa el verí». El verí és la dosi. Vull dir que ni el treball, ni els diners, ni les possessions, ni el consum són coses dolentes. És una qüestió de mesura.

El moviment Slow Food, nascut a Itàlia per fer front al Fast Living i en contraposició al Fast Food, promou el consum d’aliments del terrer, propers entre el productor i el consumidor, i recomana prendre el seu temps per degustar-los; fins i tot existeixen ciutats que s’han declarat Slow Cities, i ho mostren com un símbol de qualitat de vida. Tot un exemple de canvi de filosofia.

A nivell personal podem començar establint 3-4 prioritats, les coses que siguin més importants, les que més valores. Podem deixar un compromís, un càrrec, una ocupació que ens menja temps. Podem netejar i desprendre’ns d’algunes coses que ocupen lloc a casa i ja no fem servir. Establir una agenda més acurada posant èmfasi als límits, no als inicis de les activitats. Revisar les «llistes» de coses a fer, fent-ne caure alguna. Pots substituir-la per uns minuts al dia dedicats a pensar com simplificar la teva vida alliberant temps. Quan t’arriba un tema de feina, tria entre resoldre’l immediatament, delegar-lo immediatament o oblidar-lo immediatament. Recorda cada matí que les urgències de la resta del món estan a la safata d’entrada del teu correu electrònic, però que no són les teves urgències. Mou-te més a poc a poc; no corris, menja tranquil·lament, viu el present. Fes una sola cosa a la vegada, de forma conscient. A mi em va bé la tècnica Pomodoro, de 25 minuts de concentració i cinc de descans. Proveu-la!

Aquests són alguns suggeriments estàndards que funcionen prou bé. Segur que cadascú de nosaltres trobarà les maneres de canviar individualment i sense que ens adonem estarem beneficiant la col·lectivitat i per extensió el medi ambient.

La força del clan

El fet d’haver estat educats com a competidors i el foment de la individualitat, promogut per les grans corporacions comercials, ha portat a la desaparició de la família extensa en el món occidental, així com a un evident envelliment de la població al nostre continent. Potser perquè d’aquesta manera ells hi guanyen més. Quan es viu sol o en parella, necessitem un habitatge, un comptador elèctric, un o dos vehicles, una rentadora, una nevera, una batedora, una torradora, una aspiradora, un televisor, un ordinador, etc. Si visquéssim en una família extensa, com abans, sota el mateix sostre hi cabríem tots, amb un sol comptador de la llum, uns electrodomèstics per tots i, a més a més, sempre hi hauria algú per cuidar la canalla; la força del clan ens donaria més seguretat i, si ens quedéssim sense feina, tindríem un plat a taula. Això no ens faria dubtar tant a l’hora de tenir descendència, per exemple.

Cal, però, un canvi cultural i en els nostres hàbits socials adquirits per fer això factible a nivell econòmic i també emocional. Ja s’ha començat a fer. Tenim, per exemple, experiències d’èxit d’economia cooperativa com els habitatges cooperatius, un sistema de cessió d’ús que resol part d’aquestes qüestions. En definitiva, iniciar els camins cap a projectes de convivència més socials, més participatius i més solidaris.

Una altra forma de viure és possible

Sistemes de convivència entre nosaltres que també acabin beneficiant la Terra que ens suporta. On hi ha cabuda per a la prosperitat de tothom però no per a la cobdícia d’uns quants. Aprendre a compartir ens fa més humans i alhora ens permet treure pressió al planeta, a la xarxa de vida de la qual formem part i que ens sustenta.

Propostes com el decreixement, la simplicitat radical, l’arregla’t tu mateix, el moviment slow food o els Bioneers, entre moltes altres, són els signes que una altra forma de viure és possible.

Analitza i valora el teu ritme de vida i decideix si l’energia vital que gastes és proporcional a les satisfaccions, recompenses i valors que reps.

Perquè la vida no la podem reduir a un horari «de vuit a cinc, fins als seixanta-cinc»

Una vida que no cal guanyar-se-la, perquè ja ens va ser donada. Ara toca gaudir-la.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

* Aquest text recull la ponència presentada al TEDx Andorra la Vella el 25 de maig de 2011. Agraeixo a l’organitzador Felip Gallardo la seva amable invitació a participar-hi.