«I am a hacker, and this is my manifesto…»: el text que va donar veu a tota una generació digital.
Vull compartir amb vosaltres aquest escrit. El vaig divulgar al bloc l’abril de 2012, i continua sent un dels documents més llegits de la cultura digital: el manifest que va donar veu i dignitat a tota una comunitat invisible.
by
+++The Mentor+++
Written January 8, 1986
Another one got caught today, it’s all over the papers. «Teenager Arrested in Computer Crime Scandal», «Hacker Arrested after Bank Tampering»…
Damn kids. They’re all alike.
But did you, in your three-piece psychology and 1950’s technobrain, ever take a look behind the eyes of the hacker? Did you ever wonder what made him tick, what forces shaped him, what may have molded him?
I am a hacker, enter my world…
Mine is a world that begins with school… I’m smarter than most of the other kids, this crap they teach us bores me…
Damn underachiever. They’re all alike.
I’m in junior high or high school. I’ve listened to teachers explain for the fifteenth time how to reduce a fraction. I understand it. «No, Ms. Smith, I didn’t show my work. I did it in my head…»
Damn kid. Probably copied it. They’re all alike.
I made a discovery today. I found a computer. Wait a second, this is cool. It does what I want it to. If it makes a mistake, it’s because I screwed it up. Not because it doesn’t like me…
Or feels threatened by me..
Or thinks I’m a smart ass..
Or doesn’t like teaching and shouldn’t be here…
Damn kid. All he does is play games. They’re all alike.
And then it happened… a door opened to a world… rushing through the phone line like heroin through an addict’s veins, an electronic pulse is sent out, a refuge from the day-to-day incompetencies is sought… a board is found.
«This is it… this is where I belong…»
I know everyone here… even if I’ve never met them, never talked to them, may never hear from them again… I know you all…
Damn kid. Tying up the phone line again. They’re all alike…
You bet your ass we’re all alike… we’ve been spoon-fed baby food at school when we hungered for steak… the bits of meat that you did let slip through were pre-chewed and tasteless. We’ve been dominated by sadists, or ignored by the apathetic. The few that had something to teach found us willing pupils, but those few are like drops of water in the desert.
This is our world now… the world of the electron and the switch, the beauty of the baud. We make use of a service already existing without paying for what could be dirt-cheap if it wasn’t run by profiteering gluttons, and you call us criminals. We explore… and you call us criminals. We seek after knowledge… and you call us criminals. We exist without skin color, without nationality, without religious bias… and you call us criminals. You build atomic bombs, you wage wars, you murder, cheat, and lie to us and try to make us believe it’s for our own good, yet we’re the criminals.
Yes, I am a criminal. My crime is that of curiosity. My crime is that of judging people by what they say and think, not what they look like. My crime is that of outsmarting you, something that you will never forgive me for.
I am a hacker, and this is my manifesto. You may stop this individual, but you can’t stop us all… after all, we’re all alike.
El que va representar, a nivell d’Internet
Aquest text no és una simple curiositat retro: és un dels documents fundacionals de la cultura hacker. The Mentor —pseudònim de Loyd Blankenship— el va escriure el 8 de gener de 1986, pocs dies després de ser detingut en una de les primeres grans batudes anti-hacking als Estats Units. El text es va publicar a Phrack, la revista electrònica underground més influent de l’època, i va esdevenir immediatament una espècie de declaració d’independència del món digital.
El seu impacte és difícil d’exagerar. En un moment en què la premsa criminalitzava qualsevol jove amb un mòdem, el manifest va invertir el marc: el hacker no hi apareix com un delinqüent, sinó com un curiós exclòs d’un sistema educatiu i social que no sabia què fer amb la seva intel·ligència. Frases com «We exist without skin color, without nationality, without religious bias» van anticipar l’ideal d’un internet lliure, global i meritocràtic que marcà tota la dècada posterior: des de la cultura del programari lliure fins a la criptografia ciutadana, i fins i tot el cinema (Hackers, 1995, el cita literalment).
Amb el temps, el text s’ha revisitat i criticat, però la seva empremta és innegable: quasi tots els que van construir la cultura digital dels anys 80 i 90 el van llegir de joves. Va fer per la consciència hacker el que els manifestos futuristes van fer per l’art: donar nom, veu i dignitat a una comunitat invisible. Per això el vaig voler divulgar al bloc.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre la cultura digital? Subscriu-te al blog La Contenta… En català, sense filtres i des del terrer.
Text de tercers publicat per difusió a aquest bloc l’abril de 2012. El manifest original va ser escrit per The Mentor (Loyd Blankenship) el 8 de gener de 1986 i publicat a la revista Phrack, volum 1, número 7.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: