Quan la discrepància es converteix en un adjectiu amb dard enverinat.
Aquest article es va publicar al bloc l’abril de 2012, en plena recessió i en plena Campanya per la denominada «constitució econòmica». El recupero tal com va ser escrit, com a reflexió sobre el valor de la discrepància política.
L’adjectiu amb dard enverinat
L’adjectiu dissonant porta implícit que el mot adjectivat és desagradable perquè no és conforme amb el que hauria de ser-ho, segons el parer de qui el diu. Quan es fa servir en política, es tracta d’un adjectiu amb dard enverinat incorporat. És una altra pinzellada al retrat negatiu que es vol fer de l’adversari polític, per després penjar-lo a la vista de tothom. Darrerament se n’abusa.
Potser ens hauria de preocupar que la discrepància, el pensar diferent, el manifestar i argumentar una opinió diferent sobre la cosa pública —dissentint del pensament únic oficial— sigui menystinguda pels que ostenten la màxima representació del poble andorrà. Són tics poc democràtics.
Discrepar és legítim, saludable i enriquidor
Enfrontar una oposició política desperta, tenaç i activa hauria de fer la tasca de governar més engrescadora, fent servir la discrepància com una palanca vers l’excel·lència. Carlos Castaneda escrivia que qui és blanc d’aquell que ell anomena «pinche tirano» —una persona que et fa la vida impossible— s’hi havia de considerar afortunat.
Però aquí no passa. Novament, la reacció a la discrepància és l’intent de desautorització i de descrèdit de l’adversari, malgrat ser dipositari d’una gran part de la confiança dels votants. Serà legítim, però és lleig, molt lleig. Tant com dir que la iniciativa legislativa correspon només al Govern.
La retòrica èpica i el menjar a taula
Els fets són els que són. Més enllà de la retòrica imperant, de caire èpic, amb paladins, princeses i dracs amenaçant des del pic de Padern, el poble seguim esperant que algú o alguna cosa ens ajudi a portar el menjar a taula cada dia.
Ens diuen que la inversió estrangera ens traurà de la recessió i ens tornarà a l’Olimp del consum i del negoci immobiliari. Que faran que nevi i faci sol quan ens convingui. Que corrues de gent vindran a obrir diligentment els seus moneders als taulers dels comerços i casinos. I que ho faran en helicòpter.
Discrepo, i em perdonin, però no crec que això arribi mai a succeir. Perquè no anem pel bon camí. És cert que Andorra té molts atractius. Crec que podem considerar-nos privilegiats de viure en aquest racó del món. Tenim bon clima, un entorn saludable, mengem bé i estem a prop de ciutats amb un atractiu important. Gaudim d’una seguretat envejable, mantenim la pau social i les nostres dimensions permeten reaccionar com a comunitat en un temps raonable.
Per què no confiem en el nostre capital?
Si tenim tot això, i molt més, com és que apostem cegament —que fem «la mise»— en el talent forà i el diner estranger? Per què no confiem en els nostres atractius, en el nostre capital humà, el nostre capital social i el nostre capital a seques? On són els diners guanyats a cabassos els darrers decennis? Estan aquí, o només van generar plusvàlues per a inversions estrangeres que han fugit sense deixar-hi res? Ens haurem venut Andorra un cop, i ara volem vendre’ns les restes?
Rebre tants missatges sobre l’obertura econòmica, sentir sempre que el que ara toca és fer la constitució econòmica i que no hi ha temps ni energia per a res més, em porta a pensar —i m’excuso novament per ser una veu dissonant— que aquí el que sembla és que la colla de cleptòmans de sempre volen plomar una vegada més tots aquells empresaris que, confiats i poc avesats a pagar impostos als seus llocs d’origen, aterren a les nostres valls atrets pels cants de sirena d’uns assessors d’alt estàndard.
Fem-ho amb el que tenim
Confio plenament en la nostra solvència com a poble. En la nostra capacitat, autenticitat i talent. Al Govern li demano que ens doni les eines necessàries per desenvolupar-nos aquí i ara. Sense excepcions, arbitrarietats, amiguismes ni tebior. Si venen de fora i ajuden, benvinguts siguin. Però fem-ho des d’avui mateix amb el que tenim, perquè de fer coses ja en sabem. Ara cal que ens ajudeu a vendre-les.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre política andorrana? Subscriu-te al blog La Contenta… En català, sense filtres i des del terrer.
Article publicat originalment al bloc el 26 d’abril de 2012. Sense URL de font externa.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: