El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.
Tot el territori pot cremar
“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.
L’estiu del 2022 va marcar un abans i un després, amb 66.000 hectàrees cremades i una presa de consciència general. Es van intensificar les formacions dels bombers per preparar-los per a incendis forestals. Però, com admet Éric Brocardi, encara hi ha molt marge de millora, sobretot pel que fa a l’equipament.
Un nou paradigma climàtic
Aquest escenari marca un canvi de paradigma. Els incendis forestals ja no són esdeveniments puntuals: són la nova normalitat. Les condicions extremes han deixat de ser l’excepció, els estius s’allarguen i els boscos acumulen estrès hídric. Tot pot cremar. A tot arreu.
És una crisi global que també afecta Andorra. Del Pirineu als Alps, del Massís Central a Califòrnia, els territoris de muntanya comencen a veure el bosc no només com un patrimoni, sinó també com un perill latent. Les flames no entenen de fronteres, i les polítiques públiques tampoc no haurien de fer-ho.
La vulnerabilitat andorrana
A Andorra, el bosc ocupa més del 80% del territori. Un gran incendi tindria efectes devastadors. Cal deixar de veure els bombers només com una força reactiva: són una veritable policia del clima, la primera línia de defensa davant l’emergència climàtica.
Aquesta funció requereix recursos, formació i visió. La factura de la inacció és molt més elevada que la prevenció. Ja no és temps de preguntes retòriques: calen sistemes d’emergència reforçats, mitjans aeris, tecnologia, evacuacions planificades i períodes llargs d’alerta. I tot plegat, amb un cost creixent.
La feina invisible que salva paisatges
Però també hi ha una altra feina: la que no surt a les notícies. Patrullatge, manteniment, simulacres, sensibilització. És una inversió sovint invisible però clau per evitar la catàstrofe. Aquí rau la força d’una policia del clima preparada per actuar abans que arribi el desastre.
Per això cal preguntar-se: per què Andorra no disposa encara d’un grup de bombers forestals especialitzats? L’escenari ha canviat, i la resposta institucional ha d’evolucionar en conseqüència.
Aprendre dels models que funcionen
Hi ha exemples inspiradors: a Catalunya, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF); a França, els comitès locals de suport; a Espanya, les brigades BRIF. Tots tenen en comú una cosa: l’anticipació.
Andorra té capacitat per impulsar una xarxa de vigilants forestals locals, formats i organitzats. Es podria recuperar l’esperit del sometent, en versió moderna, en coordinació amb Bombers i Protecció Civil.
També cal una estratègia de sensibilització: cada cigarret mal apagat, cada excursió irresponsable, pot ser l’inici d’un desastre. El bosc, el nostre bé més preuat, és també el més fràgil. I protegir-lo no pot dependre només de la bona voluntat ciutadana.
Una inversió que defineix el país
Invertir en el cos de Bombers no és una despesa, és una aposta intel·ligent. És decidir que el país que volem conservar mereix ser protegit. Perquè la lluita contra el foc ja no és una batalla estacional: és un compromís constant.
El canvi climàtic ja no és una amenaça llunyana. Ja crema als nostres boscos. I només una nova mirada –estratègica, valenta i preventiva– pot evitar que el país que coneixem es converteixi en un paisatge cremat de records.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir Per una Andorra que respiri: crida a signar el manifest, on reflexiono sobre les prioritats urbanístiques que hauria d’assumir el país.
