Deu anys després de la resolució de BPA, per què hauríem de confiar en les mateixes auditores que van facilitar l’evasió fiscal massiva a Luxemburg?
Aquest article va aparèixer originalment amb el títol «Pensa mal i no erraràs«, a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per qüestionar la fiabilitat de les grans auditores internacionals, contractades per avalar la resolució de Banca Privada d’Andorra (BPA), just quan sabíem, gràcies al LuxLeaks, que una d’elles havia ajudat multinacionals a evadir impostos a gran escala.
Les Quatre Grans i l’auditoria de BPA
Aquest matí els quatre xavos que tinc a BPA passaran pel gresol de l’auditora PricewaterhouseCoopers (PwC), contractada per fer la mare de totes les auditories. Tots els clients del banc estem sent interrogats per garantir a l’entitat que es quedi amb BPA que no s’empastifarà amb cap compte provinent del banc espoliat.
L’auditora PwC, juntament amb Deloitte, EY i KPMG, és una de les Quatre Grans. Aquest és el mal nom dels quatre grups auditors gegants que fan que plogui o faci sol sobre les finances mundials. Però, com passa amb la crisi de PwC i la crisi de BPA, les monedes tenen dues cares. I les Quatre Grans no en són pas una excepció.
LuxLeaks: els acords fiscals secrets de PwC a Luxemburg
Segons afirma el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) al seu informe LuxLeaks, PwC va ajudar grans empreses multinacionals a obtenir almenys 548 acords fiscals secrets amb el govern de Luxemburg entre el 2002 i el 2010.
Aquests acords fiscals secrets comptaven amb estructures financeres complexes destinades a facilitar dràstiques reduccions fiscals a les empreses concernides. A més a més, els acords oferien garanties per escrit als plans d’estalvi fiscal de les empreses representades per PwC. Aquestes garanties asseguraven que serien ben vistos per les autoritats de Luxemburg. PwC no estava sola en aquest negoci: les altres Tres Grans també hi eren.
Llavors, si aquestes Quatre Grans multinacionals auditores, comptables i consultores fiscals són les que construeixen i mantenen els laberints per on poden circular els diners offshore, per què no es fa res al respecte? Són alhora les omnipresents actrius de repartiment en tota una sèrie d’escàndols financers. Tan poderoses són?
Si més no, des de la nostra dimensió, amb quina confiança hem d’escoltar les seves conclusions sobre BPA? Elles deien, l’any passat i l’altre, que tot era correcte, que tot era normal. En què quedem?
Qui és realment l’ICIJ?
El Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) és una xarxa global sense ànim de lucre. La integren centenars de periodistes d’investigació i mitjans de comunicació de més de 100 països. La seva funció principal és la investigació periodística col·laborativa transfronterera. S’especialitzen a analitzar i desxifrar fuites massives de dades que cap mitjà de comunicació individual podria processar sol.
Entre les seves investigacions més destacades sobre evasió fiscal i opacitat financera hi ha el LuxLeaks (2014), amb els acords fiscals secrets a Luxemburg. També els Panama Papers (2016), la fuita del despatx Mossack Fonseca que va destapar milers de societats offshore de líders polítics, empresaris i celebritats. I, més recentment, els Paradise Papers (2017) i els Pandora Papers (2021), milions de documents que revelen els entramats patrimonials ocults de la riquesa global.
El periodisme de l’ICIJ ha aconseguit impactes reals i mesurables. Les xarxes d’evasió no han desaparegut del tot, però sí que s’han vist forçades a adaptar-se.
Aconsegueixen canvis en les xarxes d’evasió d’impostos?
D’una banda, els governs d’arreu del món utilitzen les bases de dades publicades per obrir inspeccions fiscals. Els Panama Papers, per exemple, han permès a les hisendes públiques de desenes de països recuperar més de 1.300 milions de dòlars en impostos no pagats i multes. Entre aquests països hi ha Espanya, Bèlgica, Suècia i els EUA.
D’altra banda, les revelacions han forçat la Unió Europea i l’OCDE a aprovar registres de titularitat real i lleis més estrictes. Als EUA, per exemple, es va aprovar la Corporate Transparency Act, que obliga a identificar qui hi ha realment darrere de cada societat pantalla.
Les conseqüències també han estat polítiques i judicials. Caps de govern com els primers ministres d’Islàndia i del Pakistan van dimitir arran dels Panama Papers. El despatx Mossack Fonseca va haver de tancar, i bancs internacionals com Swedbank han rebut multes milionàries per complaença en el blanqueig.
Ara bé, quan es tanca la via d’un paradís fiscal tradicional, el capital opac no desapareix. Es desplaça cap a noves jurisdiccions o fórmules més complexes, com certs estats dels EUA o els actius digitals. L’ICIJ no té poder judicial ni executiu. Però el seu periodisme ha trencat el secretisme offshore i ha fet l’evasió molt més difícil i costosa de cometre.
Portes giratòries i la llei BPA a Andorra
PwC manifesta seguir un codi ètic i que la lluita contra la corrupció i la delinqüència financera forma part de la seva responsabilitat societària. Potser sí. Tanmateix, gràcies a les portes giratòries, influencien per modificar les lleis fiscals al seu favor. Consegüentment, poden vendre als seus clients un mètode per esquivar-les.
Em pregunto, doncs, si alguna de les Quatre Grans haurà aconsellat el Govern d’Andorra (DA) sobre la llei BPA (llei 8/2015). Aquesta és la llei que introdueix a Andorra el concepte de resolucions bancàries. Com també a favor de qui ho han fet, i amb quina finalitat.
Deu anys després: què n’ha quedat, de tot allò?
Una dècada després de la resolució de BPA, el patró que denunciava aquest article s’ha repetit a escala global. Els Panama Papers, els Paradise Papers i els Pandora Papers hi torna a aparèixer: les mateixes Quatre Grans, els mateixos despatxos, i governs que van a remolc de les fuites periodístiques per legislar. La pregunta que em feia el 2015, si alguna auditora havia assessorat el Govern sobre la llei BPA, continua sense resposta pública.
El que sí que sabem és que el marc regulador ha millorat, amb registres de titularitat real i més pressió sobre els intermediaris fiscals. Però el capital opac continua trobant noves rutes. La lliçó de fons segueix vigent: pensa mal i no erraràs.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre l’evasió fiscal? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra: Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: