Les voreres han de ser espais segurs per a les persones i no llocs plens d’obstacles urbans i cotxes.
Aquest article va aparèixer originalment el 9-12-2016 a la secció El Gong del Bon dia. El vaig escriure per denunciar l’estat de l’espai públic i reivindicar la prioritat dels vianants davant la invasió de vehicles i obstacles urbans.
La necessitat de desobstruir les voreres
En un món canviant vers nous sistemes de mobilitat combinats, és imperatiu que les voreres destinades als vianants siguin desobstruïdes d’obstacles. Així mateix, cal que els paviments de voravies, places i carrers facilitin el caminar de les persones.
Cercant el ruralisme perdut no hem dubtat a pavimentar els cascs antics dels nostres pobles amb pedra irregular. Això fa que tant les persones grans com les més joves que porten sabates amb taló, hagin de caminar fent tentines si no volen córrer el risc de produir-se lesions.
Tot i ser sabedors del gradual envelliment de la població, els càrrecs electes, per joves que siguin, no poden continuar ignorant-lo. Ans al contrari, caldria el tinguessin sempre present, com el crucifix dels juraments. Un objecte que, tot i no caldre constitucionalment, als que el fan servir els hauria de recordar el patiment del camí del calvari.
L’inventari d’APAPMA i els punts negres urbans
Pel que respecta a les voreres dels nuclis urbans, també hi ha molta feina a fer. Recordo que durant un dels estius dels anys 90, l’associació APAPMA va impulsar un recull de totes, repeteixo, totes les voravies d’Andorra. Es van inventariar els objectes, faroles, senyals, papereres, etc, que s’hi havien instal·lat fins llavors.
Això va descobrir un veritable tutti-frutti de mobiliari urbà, senyalitzacions i voreres inclinades, la qual cosa suposava un rosari de punts negres pels vianants. Què podem dir del perill que aquestes obstruccions representaven per a les persones amb mobilitat reduïda? En molts llocs, els que anaven amb cadira de rodes, o amb cotxet de bebè, no podien ni passar. Això era greu abans i ara encara és pitjor.
Aquell exhaustiu inventari gràfic, entregat a l’Administració de l’època, deu continuar gaudint de la son dels justos, com moltes altres iniciatives ciutadanes en pro de la millora de la qualitat de vida als nuclis urbans. Potser és perquè encara donem massa importància als vehicles. Procurem que puguin circular, aparcar, girar en rotondes i seguir sens únics. També els hi fem carreteres volades, túnels, benzineres romàniques, i en passo. Tot el pressupost públics al servei dels vehicles.
Els concedim encara una prioritat d’ocupació dels espais públics quan ben aviat no serà necessària. Els vehicles són com els gasos, s’adapten a l’espai disponible. Si els hi dones poc espai es comprimeixen, i si els hi en dones molt, s’expandeixen.
La invasió de l’espai públic i la contaminació visual
Rescatem doncs aquestes iniciatives. Hi ha molta feina a fer en aquest àmbit, ja que als obstacles existents s’hi van afegint noves obstruccions. S’incorporen suports publicitaris de tota mena, animacions pels festivals comercials, decoracions nadalenques, etc. Tot plegat genera un reguitzell de missatges confusos, que acaben creant una desagradable i poc efectiva cacofonia comunicativa.
La comunicació visual és un art i el festival LandArt n’és el millor exemple. Requereix un gran domini del llenguatge visual, quan és intencionat. Cal saber aprofitar al màxim tots els seus elements, i us asseguro que no es feina que pugui fer qualsevol, per molt càrrec institucional que ostenti.
Des del punt de vista polític, no s’ha d’oblidar mai que l’ocupació de l’espai públic no és una prerrogativa ni de les institucions polítiques ni de les institucions econòmiques. Al contrari. És l’espai de les persones. Per això és on es pot percebre, clarament, sense por a equivocar-se, quin ús en fan les diferents administracions públiques, així com els dirigents polítics de torn.
És fàcil per a l’observador constatar qui és que mira per les persones, per la seva comoditat, per la qualitat de vida de la comunitat, o qui mira per l’obra pública, pels cotxes, pels privilegiats. Pocs tenen clar que els carrers són els espais mediterranis per excel·lència. És allí on s’hi estableixen les relacions veïnals, on es manifesta la convivència que facilita la cohesió social.
Malauradament, la majoria dels nostres carrers no han estat ben estudiats, més aviat han estat engiponats. Això fa que en comptes de ser espais de relació ho siguin de conflicte, on es veu cada cosa que, malgrat no vulguis, al final et fan emprenyar.
El cost de les decoracions de Nadal
Així les coses, com diu la popular nadala, ara ve Nadal, matarem el gall, i potser ensopegarem amb alguna de les andròmines instal·lades als principals carrers comercials. Tenim assumit que les decoracions nadalenques animen l’activitat comercial. Som com les papallones, ens atreu la llum.
Però aquesta il·luminació extra, aquests objectes decoratius que envaïxen les voreres no garantiran l’aparició màgica de diners a les butxaques dels nostres estimats visitants. Ans al contrari, buida les arques dels diners públics, augmenta el consum energètic i les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Això fa que reforcem el canvi climàtic, al que som tan sensibles. Caldria, doncs, revisar a fons aquesta qüestió, no fos cas que ens estigui costant més el farciment que el gall. El de Nadal, evidentment.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir el nostre article sobre la gestió dels espais urbans.
Sobre l’autor
Delfí Roca és columnista i editor del blog delfiroca.com, on analitza la realitat social i l’actualitat.
T’ha agradat aquest article? Subscriu-te al blog per no perdre’t cap de les pròximes publicacions directament al teu correu electrònic.