La vall del Madriu-Perafita-Claror necessita acció, no pas paraules.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reclamar un compromís clar d’administracions i ciutadania amb la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial de la humanitat.
El Madriu: un espai compartit
Del Madriu fa molt temps que se’n parla. Els cortalans, que des de temps immemorials aprofiten els seus recursos els primers. Així mateix, les administracions comunals comparteixen els territoris en situació d’indivís.
Més recentment, la resta de persones que d’una manera o altra gaudim dels seus paisatges naturals i culturals. Les valls del conjunt Madriu-Perafita-Claror han viscut temps d’aprofitament i d’abandó. Temps d’especulació i de protecció. Temps de reivindicació i d’oposició.
De les paraules als fets
Potser ha arribat l’hora de reconèixer el valor que té per a Andorra i la seva gent aquest espai natural. De fet, s’ha esmerçat més temps a parlar i escriure sobre el Madriu que no pas a visitar-lo i conèixer-lo.
Que hagin calgut deu anys, des del 2004, per acordar un pla de gestió que estableixi les bases per a la seva aplicació, en diu molt dels ànims amb què s’aborda la qüestió. Això revela una tendència a prioritzar el discurs per davant de l’acció.
Mentrestant, les cabanes amb el sostre englevat s’ensorren una darrere l’altra. Tinc la sensació que, des del reconeixement internacional del seu valor patrimonial el 2004, encara no hem pres la decisió de comprometre’ns plenament. És a dir, passar de les paraules als fets, dotant-nos dels mitjans per tenir cura d’aquests preuats béns que són l’aigua, el sòl, les plantes, la fauna, els cortals, els camins. I el silenci d’uns paisatges només trencat pel cant dels ocells.
Un compromís públic necessari
Al Madriu li cal el nostre compromís. Un compromís públic ben visible a través d’acords, pactes, lleis, reglaments i mitjans que garanteixin la seva millora i conservació. A més, aquest compromís ha de permetre aprofundir en el coneixement del seu complex sistema natural.
També ha de permetre perseguir i sancionar qui atempti contra el patrimoni públic, l’únic patrimoni dels que no en tenen cap altre, que són la majoria. En efecte, el que la vall ens dóna són les marques del pas del temps en els habitants d’aquestes valls. Des dels orígens fins avui dia.
Patrimoni col·lectiu i memòria cultural
Veiem els rastres deixats per la cultura andorrana i pirinenca, als quals ningú voldria renunciar, excepte aquell que es pugui sentir acomplexat. Per tant, s’ha de reconèixer el rol indiscutible de la preservació del patrimoni cultural en el nostre desenvolupament social. Com a portador de la nostra memòria col·lectiva.
En definitiva, cal assumir plenament el nostre deure de tenir cura de la vall del Madriu amb un compromís clar. La UNESCO va inscriure aquest espai a la llista de patrimoni mundial el 2004. Ara toca que les paraules es converteixin en fets.
Mirada retrospectiva: deu anys després
Van passar deu anys entre la inscripció a la llista de la UNESCO el 2004 i la redacció d’aquest article el 2014. En aquell moment, les cabanes continuaven ensorrant-se i el pla de gestió encara no s’havia aplicat plenament. De fet, el Pla de Gestió de la vall no va entrar en vigor fins al desembre del 2011.
Des d’aleshores, s’han produït alguns avenços. Per exemple, el 2024 es van completar els treballs d’excavació i restauració de la Farga del Madriu, un jaciment clau del patrimoni industrial de la vall. A més, els quatre comuns amb territori a la vall —Encamp, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany— van consensuar una nova ordenació que prohibeix l’accés de vehicles rodats. En efecte, es tracta d’una mesura necessària per reduir l’impacte ambiental en un espai que, per la seva condició d’última vall sense carretera, manté un equilibri fràgil.
També s’ha treballat en la recuperació de la pedra seca i l’arquitectura tradicional, amb la celebració de trobades especialitzades al país. Així mateix, el Govern d’Andorra va adjudicar la concessió de gestió del refugi de l’Illa per garantir-ne el manteniment. El 2024, a més, es va commemorar el vintè aniversari de la declaració com a patrimoni mundial.
No obstant això, els reptes persisteixen. D’una banda, el declivi de l’activitat ramadera tradicional amenaça l’autenticitat del paisatge cultural. De fet, la UNESCO ha advertit que sense pastura activa el paisatge perd el seu valor com a paisatge viu. D’altra banda, el canvi climàtic pressiona els ecosistemes d’alta muntanya. Així doncs, espècies emblemàtiques i amenaçades a escala europea, com el trencalòs o l’àliga daurada, depenen de la conservació d’aquest territori.
En definitiva, el compromís que reclamava el 2014 ha avançat parcialment. Tanmateix, la temptació de convertir la vall en un museu inactiu, sense activitat humana tradicional, és tan perillosa com la pressió turística descontrolada. Per això, cal continuar militant per un model que combini protecció rigorosa amb presència humana sostenible.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre patrimoni natural i compromís territorial? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes.
En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: