Una mirada crítica sobre les enquestes, els titulars de premsa i el pensament únic.
Aquest article va aparèixer originalment a elprogres.ad el juliol de 2012, coincidint amb la publicació de l’enquesta d’opinió política del Centre de Recerca Sociològica (CRES) d’Andorra. S’hi afegeix una nota retrospectiva que actualitza el debat sobre el pensament únic i el paper dels mitjans en la societat actual.
L’enquesta del CRES: llegir amb prudència
La millor manera de prendre’s la darrera enquesta política andorrana del CRES és amb molta prudència. És una actitud humil que, recordem-ho, és una qualitat. El CRES no hi té cap culpa dels resultats. Fa la feina tècnica i la fa bé. La població enquestada respon el que vol, i és lliure de dir la veritat o de mentir. Forma part del risc inherent a les enquestes, que, evidentment, també ho han de tenir en compte. A Andorra, els que seguim una mica la política, ja sabem com va la cosa.
El treball de camp es va dur a terme entre l’11 de maig i el 6 de juny de 2012, amb una mostra de 802 persones: 402 de nacionalitat andorrana i 400 d’altres nacionalitats. Les dades mostren, per exemple, que el 55,5% dels andorrans declaren interessar-se per la política. Entre els no andorrans, en canvi, només el 34,5% hi manifesten el mateix grau d’interès. El Govern de Demòcrates per Andorra obtenia una valoració mitjana de 5,6 sobre 10. L’oposició del Partit Socialdemòcrata, per la seva banda, assolia un 4,8. Tanmateix, aquestes xifres no són ni veritats absolutes ni sentències definitives. Són una fotografia fugaç d’un moment concret.
L’anàlisi popular de l’enquesta, sovint subjectiva depenent cap a quin costat es té el cor polític, acostuma a ser sempre la mateixa que el que es fa amb els resultats electorals. Ni tots guanyen ni tots perden. En el cas de la darrera enquesta política, tothom treu el seu aprovat, passa de curs, i si volen millorar nota cal que s’esforcin més abans de la següent enquesta.
Titulars que enterboleixen la mirada crítica
Una altra cosa són els titulars dels diaris que comuniquen la notícia. Aquí sí que podem dir, sense por d’equivocar-nos, que n’hi ha d’intoxicants, de manipuladors i fins i tot podríem afirmar d’enganyosos. Una persona que només llegeix el titular —cosa que sol passar— s’endurà una percepció totalment distorsionada de la realitat. Conseqüentment, el criteri del lector s’haurà deformat.
«Ho fan per vendre diaris», em dirà algú. Evidentment que deu ser aquest l’objectiu. Però quan una empresa ven un producte o un servei enganyós, se la denuncia i se la sanciona. Per què els mitjans haurien de ser una excepció?
Periodisme científic versus opacitat
El periodisme científic, inventat per Wikileaks, ofereix al lector el «document font» de la notícia sense intermediaris. El lector pot comprovar per ell mateix, més enllà dels resums que fan digerible tanta informació. És l’altra cara de la moneda. Per això està sent fortament combatut, sobretot per part del món periodístic tradicional.
Aquests titulars de la premsa, doncs, només serveixen per llençar un grapat de sorra als ulls de la població cada matí. L’enterboleixen. Impedeixen la seva mirada crítica a l’actualitat, tan necessària avui dia. Podeu consultar el document complet de l’enquesta política descriptiva del CRES de 2012.
Els quatre genets de l’Apocalipsi actuals
Ara més que mai cal tenir un criteri propi, amb determinació, davant els interessos i la manca de valors morals dels quatre genets de l’Apocalipsi actuals: el genet financer, el genet polític, el genet mediàtic i el genet patronal. Entre tots quatre s’ho couen i s’ho mengen tot. Mentrestant, nosaltres, submisos, els anem fent el joc sense dir ni piu. Només treballant —qui pot— i pagant-los a ells per tot.
Són ells, i ningú més, els que dissenyen i ens inculquen el marc dins del qual es mouen les nostres vides i els nostres valors, com si fóssim titelles. Ho fan a través dels seus mitjans d’informació. Hem arribat a un punt de ser incapaços d’imaginar-nos una altra forma de viure, una altra forma d’organitzar-nos com a comunitat, més enllà del que ens han fet creure que és possible. Quantes vegades s’ha repetit mediàticament l’expressió «no hi ha alternativa» des del món polític i el financer? L’ús reiterat d’aquesta expressió té com a objectiu reafirmar el nostre marc mental, el del pensament únic, per mantenir-nos allà on ells volen.
El pensament únic com a manca de pensament
El pensament únic, que jo defineixo com la manca de pensament, el periodista Ignacio Ramonet ho fa com «la traducció a termes ideològics de pretensió universal dels interessos d’un conjunt de forces econòmiques, especialment les del capital internacional» (vegeu l’entrada sobre pensament únic). Ull viu, doncs, i guardeu-vos-en de segons quins titulars. Sempre amb humilitat, però amb determinació.
Mirada retrospectiva: del pensament únic a la polarització algorítmica (2012–2026)
El 2012, aquest article advertia sobre els titulars enganyosos i el pensament únic com a eines de control. El 2026, el panorama és considerablement més alarmant. Els quatre genets descrits aleshores han adquirit armes molt més poderoses: els algoritmes de les plataformes digitals.
Les xarxes socials, que van néixer amb la promesa de democratitzar la informació, s’han convertit en el vehicle principal de la polarització. Els algoritmes no prioritzen el rigor ni la veritat; prioritzen l’engagement. I l’engagement es nodreix de l’enuig, de la por i de l’odi. La circulació de continguts que fomenten la divisió no és un efecte col·lateral: és el motor mateix del model de negoci. La població no és informada; és manipulada.
El periodisme lliure i independent, aquell que el 2012 ja estava assetjat pels titulars comercials, avui pràcticament ha desaparegut com a finestra accessible a les xarxes. Les plataformes no afavoreixen el periodisme de verificació: afavoreixen el contingut viral, l’opinió radical i la desinformació ràpida. Els pocs mitjans que encara practiquen un periodisme rigorós queden ofegats sota el soroll del sensacionalisme algorítmic. El lector que el 2012 podia enganyar-se amb un titular, el 2026 queda atrapat en una bombolla personalitzada que li confirma els prejudicis.
Per això, la millor definició de la desinformació que he sentit mai és:
«Com vols que aquesta notícia no sigui veritat si diu exactament el que jo penso?»
i aquí rau tot el problema. 🧠
El control de la població ja no requereix la censura directa. N’hi ha prou amb el filtratge algorítmic: decidir què veiem, quant de temps hi restem i quina emoció ens provoca. El pensament únic de què parlava Ramonet ha evolucionat en un pensament algorítmic, aparentment divers però estructuralment homogeni. Tots els camins condueixen al mateix: la monetització de l’atenció humana.
La humilitat i la determinació que aquest article reclamava el 2012 continuen sent, el 2026, les virtuts més urgents. Avui, però, no només cal desconfiar dels titulars. Cal qüestionar tot allò que els algoritmes decideixen mostrar-nos.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre el pensament únic i la manipulació mediàtica? Subscriu-te al blog La Contenta… En català, sense filtres i des del terrer.
Article publicat originalment a El Progrés el juliol de 2012.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: