Dejà vu: quan les propostes de la patronal coincideixen punt per punt amb la doctrina neoliberal i el programa d’un govern que va néixer com a plataforma.
Aquest text va ser publicat al meu blog l’agost de 2012. Analitza el document «Andorra té futur, anàlisi i propostes per a un acord estratègic», presentat per les patronals i la Cambra de Comerç. La peça desmunta cinc punts clau del document i els compara amb la doctrina neoliberal, detectant paral·lelismes amb el programa del Govern d’Antoni Martí i amb l’extinta plataforma Andorra pel Canvi.
Una sensació de déjà vu
En llegir el document presentat per les patronals i la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra «Andorra té futur, anàlisi i propostes per a un acord estratègic» no puc evitar la sensació de déjà vu. Aquestes propostes ja les havia escoltat abans en boca dels líders de l’extinta plataforma Andorra pel Canvi (ApC). Avui la seva web està en japonès, talment el seu missatge. ApC, amb 3 consellers el 2009, va quedar fora del Consell General el 2011.
Curiosament, el que no es va poder aconseguir per la via de les urnes ara s’intenta vendre per la via de les associacions empresarials. Amb el sorprenent vist i plau de la Cambra, en una aparició cameo totalment partidista i reprovable.
Una plataforma per fer fora els socialdemòcrates
Una bona jugada, però, si es té en compte que l’actual Govern també va néixer en format plataforma. Aglutinats al voltant del pensament únic de fer fora els socialdemòcrates de Jaume Bartumeu i les seves polítiques fiscals, socials i europeistes. Contràries als desitjos de la classe empresarial.
El nou govern, necessitat d’un programa polític un cop instal·lats als seus despatxos, han trobat en aquest document el seu camí. Tot i que sospito que alguns dels seus ministres han estat inspiradors, en haver sentit durant sessions del Consell expressions que ara trobo escrites en la proposta de la patronal. També és possible que tot plegat sigui com aquella estratègia del president nord-americà Roosevelt amb els sindicats l’any 1937, però a l’inrevés, amb la patronal: «Si vosaltres voleu veure aplicar aquestes reformes, sortiu al carrer i obligueu-me a fer-les.» Quina ironia!
Una ofensiva neoliberal
Tot plegat ho percebo com una ofensiva neoliberal més, dins de l’estratègia mundial d’aquesta ideologia. Que posa en risc el que tant ha costat de construir per anteriors generacions en l’àmbit de la llibertat, la prosperitat, la seguretat i la felicitat. Sorprenentment, aquests són els valors que els liberals ens diuen voler preservar, anteposant-los per justificar les seves reformes. Unes reformes i retallades que acaben reduint-los al no-res.
No podem continuar deixant-nos enganyar pels seus cants de sirena. No podem acceptar aquests maltractaments econòmics i socials amb l’excusa que és pel nostre bé. Sona a maltractament de gènere: et pego perquè t’estimo.
Cinc punts del moll de l’os
Compararem ara cinc punts del moll de l’os de la doctrina neoliberal amb aquestes propostes de la patronal, ara fetes seves pel govern de Martí.
1. L’Estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç
La doctrina diu que l’Estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l’assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
Exemple: ni comerç exterior ni interior. El govern de Martí ha dit clar i català que una Llei del Comerç no és prioritària per Andorra. També ha fet les modificacions necessàries a les lleis fiscals per afavorir aquest liberalisme econòmic. Via lliure també a les entitats bancàries i financeres.
2. Privatització de serveis públics
La doctrina diu que l’Estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d’ésser privatitzats.
Exemple: al document de la patronal podem llegir: «Externalitzar i privatitzar serveis públics com a «criteri» prioritari de l’Administració.» Sempre, es sobreentén, amb una generosa clàusula de rescat si acaba no sent un bon negoci. I també compensacions econòmiques en cas de no assolir els resultats esperats. Vegis el forn incinerador. El document també diu que «L’Administració pública ha de deixar d’actuar amb omnipresència en la vida del país.» Menys democràcia, doncs? Andorra, societat anònima? N’hi ha més exemples similars al document sobre aquesta qüestió.
3. El dèficit públic com a enemic
La doctrina diu que el dèficit públic és perjudicial per a l’economia, ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d’interès i disminuir la inversió privada.
Exemple: al document «Andorra té futur» hi podem llegir sobre el dèficit públic que: «El model actual no es gestiona adequadament, genera dèficits que comprometen el marge de maniobra de les inversions públiques i estrenyen els marges de competitivitat del país.» El que no trobem és la voluntat empresarial de voler contribuir a reduir el dèficit pagant l’impost sobre les seves rendes, tal com diu la Constitució. Les modificacions fetes per la majoria parlamentària de Demòcrates per Andorra al flamant paquet de lleis fiscals han acabat complicant un sistema de disseny senzill, farcint-lo de mecanismes d’evasió que permetin als més poderosos pagar menys impostos.
Al mateix temps, els empresaris s’obliden que la prosperitat de les seves empreses depèn en gran part de la inversió pública feta per l’Administració amb diners públics. Les seves mercaderies circulen més ràpid i millor per les renovades vies públiques. Les seves propietats estan protegides pels cossos de seguretat públics. I els seus empleats estan sans i han estat formats, per poder treballar fort, gràcies al sistema públic de salut i al sistema públic d’ensenyament.
4. La protecció social com a destorb
La doctrina diu que la protecció social garantida per l’Estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
Exemple: el ministre Cinca va dir que la CASS s’havia d’autofinançar. Idea recollida també al document de la patronal, que ataca especialment aquest sistema públic de protecció social: «Reclamem doncs el principi d’autosuficiència (assegurar l’autofinançament) per aquest ens.» Trobar normal i aconsellable que activitats com l’atenció mèdica i l’ensenyament siguin lucratives forma part de la doctrina neoliberal. Així com que si les persones són pobres només és culpa seva, ja que creuen que el treball dur sempre és recompensat.
5. Desregulació del mercat de treball
La doctrina diu que la regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses és intrínsecament negativa. Ja que impedeix arribar al salari d’equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors.
Exemple: el document apunta que «És necessària una anàlisi de les disfuncions ocasionades per les diferents activitats en la despesa pública i quins desequilibris genera l’absorció de població que s’hi associa en àmbits com la CASS, l’ensenyament i la sanitat, per implantar així la legislació correctora adequada.» Proposen, doncs, un control demogràfic estricte i sense cap ànim d’arrelament i de cohesió social. Una població exclusivament formada per mà d’obra, la justa i necessària, obedient per insegura, sense futur aquí, que, en acabar la feina, marxi fora d’Andorra. Així mateix proposen canviar l’estatus dels treballadors de l’Administració: «Assimilar el règim laboral dels funcionaris al de la resta de treballadors assalariats», acceptant intrínsecament que cal mantenir i ampliar l’àmbit d’aplicació de l’acomiadament lliure.
Amagar l’ou
Ja n’hi ha prou, d’amagar l’ou. Quan veus que l’eix vertebrador de la proposta és un neoliberalisme a ultrança, davant declaracions com aquesta: «Insistim en incorporar nous valors de progrés: la solidaritat, la prevenció de riscos, la seguretat en tots els àmbits i processos; l’agilitat i la flexibilitat administrativa; l’avaluació per assegurar la transparència del model; la lluita contra el frau i el malbaratament; i, finalment, el compromís ambiental i el compromis social», cal pensar que ens volen aixecar la camisa a tot el poble andorrà.
El veritable progrés
El veritable progrés és el sentit de millora en la condició humana, amb més quotes de benestar que les d’anteriors generacions. Aquest govern i els signants del document no volen garantir unes prestacions mínimes per a tothom. No volen protegir els més febles dels més forts. Solament volen pagar menys impostos i els importa ben poc generar més desigualtats socials.
Mirada retrospectiva: allò que vam avisar
Han passat catorze anys desque vaig escriure aquest text. La constatació és amarga: gairebé tot el que denunciava el 2012 s’ha materialitzat. El document «Andorra té futur» de la patronal no era un simple exercici de reflexió. Era un full de ruta que els successius governs han aplicat amb tímida resistència.
1. Sense Llei del Comerç? No exactament
El 2012 denunciava que el govern de Martí no considerava prioritària una Llei del Comerç. I era cert: aquesta llei no es va aprovar fins al juny de 2013, gairebé un any després del meu article. La Llei 12/2013, del 13 de juny, del comerç finalment va entrar en vigor.
Ara bé, la qüestió és més subtil. Des de llavors, els successius governs han anat arrastrant els preus per evitar la seva regulació. Per això, la llei no va ser modificada fins el 22 de gener de 2026 per la Llei 2/2026 (coneguda com a «Òmnibus 2»). El text actual és, doncs, una versió renovada. Però el que denunciava el 2012 —la falta d’una política comercial integral que protegiria el comerç local— continua sent un debat obert. La liberalització d’horaris va generar malestar laboral i no va aconseguir l’augment de vendes promès.
2. Privatitzacions amb risc públic… i reestatització final
El 2012 citava el forn incinerador de la Comella com a exemple del risc de privatitzar serveis públics amb clàusules de rescat. La realitat ha resultat encara més contundent del que imaginava. CTRSA, la societat que gestiona el centre de tractament de residus, no va néixer com una empresa pública. Va néixer el 2002 com una concessió administrativa amb majoria de capital privat: un 80% privat i només un 20% públic (Govern 15%, FEDA 5%). La concessionària era una UTE d’empreses andorranes, espanyoles i franceses —Novergie, Cespa, Trasa, entre d’altres— que havien de projectar, construir i gestionar la infraestructura durant vint anys.
La paradoxa fonamental del model era que la iniciativa privada no eliminava el compromís financer públic. La llei va aprovar una subvenció plurianual de 135 milions d’euros per a la construcció i l’explotació del centre entre 2004 i 2024. A més, FEDA estava obligada a comprar l’electricitat generada per la planta. En definitiva: beneficis privats, risc públic. Exactament el que denunciava el 2012.
La controvèrsia no va ser només econòmica. El 1999, APAPMA havia impulsat amb Greenpeace un estudi sobre el tancament de l’antic forn de Cal Rosselló i un model alternatiu basat en la prevenció i el reciclatge. El Govern no en va valorar la proposta. El 2002, la campanya Ciutadans en Acció va mobilitzar ciutadans davant de l’edifici del Govern. La pressió social va aconseguir l’aprovació d’un Pla nacional de residus i l’inici de la recollida selectiva. Però el forn es va construir igualment.
Anys després, APAPMA va presentar una denúncia per possibles irregularitats en la construcció i la gestió del centre durant 2006 i 2007. La Batllia va arxivar les diligències el 2018 per prescripció. Però el Tribunal Constitucional, en sentència de l’11 de novembre de 2019, va estimar el recurs d’empara d’APAPMA i va ordenar reobrir el cas. La qüestió judicial, doncs, no està tancada.
Finalment, el 2022-2023, el règim de concessió va ser substituït per un model de gestió pública directa. La Llei 2/2022, del 20 de gener, va habilitar el Govern per transferir a FEDA la participació que encara mantenia. El 30 de desembre de 2022, FEDA va comprar les 283 accions restants —el 28,30%— i en va esdevenir propietària única. El preu inicial anunciat va ser de 4,2 milions d’euros, però l’ajust comptable posterior el va deixar en 1.537.347 euros.
Així, la seqüència és clara: el país va passar d’una infraestructura construïda i gestionada per una societat concessionària de majoria privada, amb un suport pressupostari públic de 135 milions d’euros, a la seva integració total dins del sector públic. Allò que el 2012 vaig anomenar «clàusula de rescat» no va ser una injecció extraordinària per evitar una fallida. Va ser la públicització d’un model que havia nascut privat i que, quan va mostrar les seves limitacions, l’Estat hi va haver de tornar. La predicció, doncs, no només s’ha complert: s’ha superat.
3. El dèficit i la fiscalitat regressiva
L’IRPF andorrà, finalment implantat, té un tipus màxim del 10%. Un dels més baixos d’Europa. Els trams són: 0% fins a 24.000 euros, 5% fins a 40.000, i 10% per sobre. Això significa que qui guanya 200.000 euros paga el mateix percentatge que qui guanya 40.001. La reforma fiscal que denunciava com a «farcida de mecanismes d’evasió» s’ha consolidat. Mentrestant, el dèficit públic continua. El 2024 es situava al voltant de 120 milions d’euros. Ha baixat, sí, però no gràcies a una fiscalitat progressiva, sinó a la pressió sobre les classes populars.
4. La CASS: autofinançament i desequilibri estructural
El 2012 denunciava que el ministre Cinca defensava que la CASS s’havia d’autofinançar, seguint la doctrina de la patronal. Catorze anys després, el principi d’autofinançament segueix sent el discurs oficial. Però la realitat és més complexa i més preocupant.
Primer, cal desmuntar un mite: la Llei 17/2008 de la seguretat social no estableix cap principi d’autofinançament estricte. Defineix la CASS com un ens basat en els principis d’universalitat, unitat, solidaritat i igualtat. I, pel que fa al finançament, preveu explícitament fonts complementàries: cotitzacions, rendiments de reserves, recàrrecs i sancions, mecanismes complementaris del pressupost del Govern i altres fonts legals. És a dir, el legislador no va tancar la porta a l’aportació pública. Al contrari: la va preveure.
Segon, les dades reals desmenteixen el discurs del superàvit. El 2024 la CASS va tancar amb un superàvit global de tot just 0,6 milions d’euros. El 2025, d’uns 8,6 milions. Però aquests saldos agregats amaguen un desequilibri estructural greu: la branca general —principalment sanitària— va registrar dèficits de 33 milions el 2024 i 34 milions el 2025. La branca de jubilació va generar superàvits de 32,1 i 42 milions, respectivament. El saldo positiu global, doncs, depèn exclusivament de la compensació entre branques. I aquesta compensació no resol el problema de fons: la despesa sanitària creix més de pressa que els ingressos de la branca general.
I tercer, el Govern finança determinades prestacions no contributives, com els complements de les pensions de jubilació. Per tant, la idea que la CASS es sustenta només amb cotitzacions de treballadors i empreses és, senzillament, falsa. El que sí que és cert és que aquesta aportació pública no es presenta com el que és —una transferència fiscal necessària— sinó com un complement excepcional. La doctrina de l’autofinançament, doncs, no només no existeix jurídicament: no es compleix tampoc en la pràctica.
Allò que el 2012 ja apuntava —que el principi d’autofinançament de la CASS «només es sosté escrit sobre un paper»— s’ha confirmat. El paper és la llei, i la llei no diu el que diuen que diu. La realitat és un sistema contributiu amb dèficit estructural a la branca sanitària, compensat amb superàvits de jubilació i aportacions públiques dissimulades. El mateix de sempre: retallar al feble i maquillar el dèficit.
5. El mercat de treball: doble realitat
El 2012 denunciava que el document de la patronal proposava un control demogràfic estricte i sense cap ànim d’arrelament i de cohesió social. Una població exclusivament formada per mà d’obra, la justa i necessària, obedient per insegura, sense futur aquí, que en acabar la feina marxi fora d’Andorra. També es proposava assimilar el règim laboral dels funcionaris al de la resta de treballadors assalariats. Quinze anys després, la realitat confirma les dues prediccions, però amb matisos inesperats.
Sobre els treballadors de contractació externa, el model previst s’ha consolidat. Contractació en origen, allotjament de baixa qualitat, sense possibilitat de reagrupament familiar per un reglament altament restrictiu. Una mà d’obra temporal, sense dret a arrelament, sense perspectiva de permanència. Exactament com s’havia pronosticat: una població formada per treballadors obedients per insegurs, sense futur al país.
Sobre els funcionaris, la història ha estat diferent. La línia reformista iniciada el 2012 va obrir un debat sobre l’assimilació de bona part del personal públic al règim laboral ordinari i sobre el risc de perdre l’estabilitat funcionarial. Aquesta tendència va tenir una expressió legislativa important el 2014, quan es va generalitzar un règim contractual per a una part majoritària del personal.
Tanmateix, la Llei de la Funció Pública de 2019 va revertir aquesta orientació, substituint el personal contractual per figures sotmeses al dret administratiu. La reforma de 2022 va reforçar l’homogeneïtzació funcionarial. Avui, els funcionaris no poden ser separats lliurement del servei: només per causes i en les condicions previstes legalment, sens perjudici dels mecanismes de mobilitat, disciplina i reestructuració.
Per què el canvi de rumb? És una qüestió d’aritmètica electoral. La bossa de vots que fa decantar les eleccions és majoritàriament la dels funcionaris. La promesa inicial d’assimilar-los al règim privat es va abandonar quan es va entendre que aquests treballadors eren un col·lectiu clau per mantenir el poder. En resum: el control demogràfic sobre els treballadors temporals s’ha aplicat; l’acomiadament lliure dels funcionaris s’ha descartat. El doble model, doncs, també s’ha complert.
El preu del model: la crisi d’habitatge
I el resultat més visible de tot plegat és la crisi d’habitatge. El preu del sòl s’ha duplicat, de 3.000 a 6.000 euros per metre quadrat. El segon trimestre de 2026 ha registrat una caiguda del 35% en transaccions immobles. Els joves i les classes populars queden exclosos del mercat. El Fons Monetari Internacional ha advertit que la dificultat d’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals amenaces socials i macroeconòmiques per al país. El Sindicat d’Habitatge parla obertament d’emergència social nacional.
Conclusió
Allò que el 2012 semblava una alarma excessiva avui és una crònica. La doctrina neoliberal que la patronal i la Cambra de Comerç proposaven com a «acord estratègic» s’ha aplicat i els seus fruits són ben visibles. Més desigualtat, menys protecció social, un comerç sense marc normatiu, una fiscalitat regressiva i un model de país que expulsa els joves i atrau inversors. No, no érem alarmistes. Simplement, llegíem el document que ens posaven al davant i en trèiem les conclusions lògiques.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre el model econòmic i les polítiques públiques a Andorra? Subscriu-te a La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Publicat originalment al meu blog l’agost de 2012.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: