Mes: març de 2025

Publicat a

Drets i deures: l’altra cara de la llibertat

Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem

Group of people standing in circle, a meeting.

La crítica recurrent: drets sense deures?

Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.

Els drets fonamentals i la seva responsabilitat

Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:

  • La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
  • El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
  • El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.

Filosofia i cultures que entenen el vincle

Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.

Els cinc nivells de responsabilitat

Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:

  1. Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
  2. Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
  3. Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
  4. Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
  5. Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.

L’individualisme: un desafiament actual

Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.

Recuperar el sentit del deure

Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.

En temps de crisi, més responsabilitat

Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.

Recapitulant: els drets i els deures són inseparables

No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.

Publicat a

La mentida impune

Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

Impunity. Lawyer carries a stack of 3 file folders. One folder has a blue label. Law, justice, judgement

En el nostre dia a dia, hi ha una convenció compartida que sustenta el sistema econòmic: la confiança en el paper moneda. Tots acceptem bitllets i monedes sense qüestionar-ne el valor, encara que, en essència, no siguin res més que paper imprès o metall encunyat. Aquesta confiança, aquest consens tàcit, és fonamental perquè l’economia funcioni. Ara bé, per què aquesta mateixa lògica no s’aplica a la veritat en política?

Si algú falsifica moneda, el sistema legal actua sense contemplacions. Hi ha lleis estrictes que castiguen severament els falsificadors, perquè entenem que alterar la moneda és un atac directe a la nostra convivència econòmica. Tanmateix, quan la falsificació es trasllada a l’àmbit polític, es manipulen dades, es tergiversen fets i es menteix deliberadament la ciutadania, la reacció social i institucional és tèbia o inexistent. Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

Ens trobem davant d’una paradoxa greu: acceptem sense objeccions que hi hagi lleis per protegir la veritat econòmica, però ens mostrem incapaços d’exigir mecanismes reals per protegir la veritat en política. Els discursos electorals esdevenen catàlegs de promeses que ningú espera que es compleixin, les rodes de premsa s’omplen de dades manipulades i l’opinió pública es veu intoxicada per estratègies de desinformació. Això no és un dany menor: és un veritable frau democràtic.

Per què ens neguem a exigir responsabilitats polítiques per les mentides? Potser perquè el sistema està dissenyat perquè la mentida no sigui sancionada, perquè els mecanismes de control estan sovint en mans dels mateixos que menteixen. Potser perquè el cinisme ha impregnat tant la societat que considerem inevitable que la veritat no tingui cap valor.

Però si volem una democràcia saludable, hem de repensar aquesta resignació. Hi ha països com Alemanya, el Regne Unit i França on la falsedat deliberada en l’esfera política té conseqüències juridicopolítiques. Per què no podem aspirar al mateix? No podem seguir acceptant la mentida com una eina lògica del poder sense posar en risc la democràcia mateixa. Si la nostra societat castiga la falsificació de moneda perquè posa en perill l’economia, hauria d’estar igualment disposada a castigar la falsificació de la veritat, que posa en perill la nostra llibertat.

Publicat a

El baluard europeu

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia.

Guaita Tower, view of the castle of the Republic of San Marino, Italy

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia. En un món on l’autoritarisme avança i els valors democràtics es veuen amenaçats, cal reafirmar el compromís amb la llibertat. Andorra, com a part d’Europa, també forma part d’aquest baluard i ha de defensar-lo. Hem de creure en aquesta idea i donar-hi suport sense fissures.

Aquesta defensa no pot ser passiva. La dreta reaccionària i els moviments autoritaris no es combaten amb indiferència. Cal unitat, resistència i acció decidida. La Unió Europea ha fet passos valents per reforçar la seva cohesió. Tanmateix, el perill no només ve de fora. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha erosionat la independència judicial i la llibertat de premsa. A més, a Eslovàquia, la ultradreta ha guanyat pes i representa una amenaça als valors democràtics. Fora de la UE, Bielorússia és el cas més flagrant de règim autoritari a Europa. Aleksandr Lukaixenko continua governant amb mà de ferro, sense respectar els drets humans.

Per això, els qui creiem en la democràcia no podem quedar-nos de braços plegats. La història ens ha ensenyat que les conquestes democràtiques són fràgils. Si no es defensen, poden desaparèixer. És el moment de reafirmar el nostre compromís amb determinació.

D’altra banda, figures com Donald Trump han demostrat que fins i tot les democràcies consolidades poden trontollar. Per tant, no podem normalitzar discursos reaccionaris i autoritaris. Si Europa vol ser un veritable baluard de la democràcia, ha d’actuar amb fermesa i sense vacil·lacions.

Per aconseguir-ho, necessitem institucions fortes, transparents i fidels als seus valors fundacionals. També cal educar en la memòria històrica i fomentar el pensament crític. A més, la resignació i la indiferència s’han de combatre amb acció i compromís. Només així garantirem que Europa continuï sent aquest baluard de llibertat.

És innegable que Europa i Andorra estan en una cruïlla. Tot i això, la història ens ha ensenyat que la determinació dels pobles ha estat clau en moments decisius. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 en va ser un exemple clar: la voluntat popular va doblegar un règim autoritari i va obrir el camí cap a la llibertat. Avui, aquesta mateixa força pot preservar la democràcia.