Quan el vot deixa de ser una esperança i es converteix en una eina de càstig.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar nom a un mecanisme polític cada vegada més visible: votar no per millorar la pròpia vida, sinó per empitjorar la dels altres.
Què és el sadopopulisme
Una part creixent de l’èxit electoral de l’extrema dreta no s’explica per la promesa de viure millor. Més aviat s’explica per la voluntat que algú altre visqui pitjor. Així, no es vota tant a favor d’un projecte com en contra d’un col·lectiu. A aquest mecanisme li’n podem dir sadopopulisme.
El vot com a eina de càstig
En la pràctica, el funcionament és directe. Si rebutges els homosexuals, votes qui promet reprimir-los. Si creus que les dones t’han pres estatus i atribueixes el teu malestar al feminisme, dones suport a qui promet acabar amb les feministes. De la mateixa manera, si els migrants et serveixen d’explicació fàcil per a la precarietat, dones suport a qui promet expulsions.
Si els pobres et molesten perquè trenquen el relat del mèrit, aplaudeixes qui els criminalitza. I, finalment, si els ecologistes et recorden que el planeta té límits i que el teu estil de vida té costos, prefereixes qui els ridiculitza i nega el canvi climàtic. En tots els casos, el vot deixa de ser una aposta i passa a ser una eina de càstig.
La simplificació del món i la crueltat autoritzada
Per això, el sadopopulisme no exigeix entendre res. Simplement assenyala culpables, simplifica el món i legitima la crueltat. A un fatxa, no li cal resoldre problemes ni assumir contradiccions. N’hi ha prou amb identificar un enemic i autoritzar el càstig.
D’aquesta manera, el dolor aliè funciona com una compensació simbòlica del propi ressentiment.
Perdre drets per veure’n perdre més als altres
Ara bé, aquest mecanisme té una conseqüència coneguda. Molts votants accepten perdre drets, serveis públics o llibertats si abans poden veure com altres col·lectius en perden més. És, en el fons, una autolesió política assumida: potser jo també hi sortiré perdent, però no seré l’únic.
Autòcrates sense projecte
Això explica, al capdavall, per què els autòcrates poden guanyar sense oferir millores materials ni projectes consistents. El seu capital no és la competència ni la gestió pública, sinó la capacitat de crear problemes inexistents, d’assenyalar enemics i prometre humiliacions, com ja hem vist en diversos governs recents.
No governen per transformar res, sinó per fer pagar algú.
Una promesa suficient
El sadopopulisme no promet un futur millor. Promet que algú altre viurà pitjor. I, per a molta gent, això ja és suficient.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: Patriotes? Ho dubto