Descobreix per què la transició energètica ha passat de ser una fita ecologista a una necessitat urgent per a la prosperitat econòmica d'Andorra.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar de manifest que la vulnerabilitat del nostre sistema, lligada a la geopolítica dels recursos fòssils, ens obliga a reaccionar abans que la precarietat sigui irreversible.
La nostra societat pateix una dependència del petroli que va molt més enllà del debat climàtic. Actualment, aquesta submissió a l’or negre s’ha convertit en el principal risc per a la nostra estabilitat econòmica i sobirania.
Sovint, els ecologistes parlem de la crema de combustibles fòssils amb la vista posada en el cel. Ens fixem en les partícules de CO2 i en un canvi climàtic que encara sembla una amenaça abstracta per a molts. No obstant això, la crisi bèl·lica actual ens ho ha recordat de la manera més crua possible. El petroli no és només un verí per a l’atmosfera. És la sang que fa bategar el sistema. Sense aquest recurs, senzillament, el món s’atura.
La dependència del petroli i la reacció social
El monjo budista Matthieu Ricard ho explica amb una lucidesa gairebé dolorosa. Segons ell, la majoria dels individus no reacciona fins que la situació li esdevé personalment intolerable. I és exactament aquí on som ara mateix. Durant anys, una bona part de la societat s’ha entossudit a creure que el consum de cru era “només” un problema ambiental distant.
Per aquest motiu, molts s’han permès el luxe de la inacció o de l’escepticisme davant les nostres advertències. Però la situació ha canviat radicalment. Ara que la geopolítica s’inflama entre els grans productors, el preu del barril amenaça directament la nostra butxaca. Quan perilla l’estabilitat del plat a taula, l’ecologisme deixa de ser una opció ètica. En conseqüència, esdevé una qüestió de supervivència econòmica.
Un acte de legítima defensa per a Andorra
Siguem clars: la nostra dependència del petroli és total i absoluta. Si el cos humà funciona a base de sang, la nostra civilització ho fa a base de cru. Tot depèn d’un subministrament que es mou al ritme de conflictes llunyans. Això afecta des del transport del producte més ínfim fins a la calefacció de casa o la indústria agroalimentària.
Per tant, reduir el consum de gas i petroli ja no és només un acte de generositat cap a les generacions futures. Tampoc és un gest simbòlic cap a la fauna àrtica. És, per sobre de tot, un acte de legítima defensa. Hem de protegir la seguretat i la prosperitat de les nostres famílies davant un mercat global incert.
La crisi actual ens demostra que la transició energètica no és un caprici utòpic. Al contrari, és l’única via per guanyar sobirania i deixar de ser ostatges de les grans potències. Potser, ja que no s’ha reaccionat per amor a la Natura, es farà per por a la precarietat. Sigui com sigui, el temps d’esperar que la situació sigui “intolerable” ja s’ha acabat. Ja ho és.
Sobre l’autor: Soc en Delfí Roca, col·laborador habitual d’opinió al Diari d’Andorra. A delfiroca.com analitzo la realitat social i ambiental amb una mirada crítica i compromesa amb la llengua catalana.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir d’altres reflexions al meu blog. Si vols rebre aquests articles directament al teu correu i donar suport a l’opinió independent en català, subscriu-te aquí.