Salut, pensions i prestacions: la defensa d’un salvavides col·lectiu contra les retallades. Potser no som prou conscients que la CASS és nostra. Del pagador, de l’usuari. Nostra. No d’ells.
Aquest article es va publicar al bloc el febrer de 2012, quan el debat sobre el futur de la Caixa Andorrana de Seguretat Social omplia els diaris i el Govern ja insinuava reformes i retallades. El recupero tal com va ser escrit.
Tinta vessada sobre un tema de tots
Fa dies que es vessa tinta per parlar de la CASS. És un tema important i de gran importància social. Les decisions polítiques que es prenguin sobre el seu funcionament ens afectaran la resta de les nostres vides proletàries: la nostra salut, les nostres prestacions, les nostres cotitzacions, les nostres pensions.
Tot apunta que Demòcrates per Andorra es decantarà per donar el tall a les gestores privades i els ossos per a nosaltres, pobres pagadors. Com deia un ninotaire, repartiran equitativament el fred entre els usuaris de la CASS, i la calor serà per a les gestores privades de plans de pensions.
La CASS és nostra
Potser no som prou conscients que la CASS és nostra. Del pagador, de l’usuari. Nostra. No d’ells.
Em revolta que es fomenti la por, l’alarma social, la inseguretat vers el futur, a costa de presentar únicament la situació econòmica preocupant. Sense explicar, tot seguit, les diferents alternatives per mantenir l’esperit original de tenir cura de les persones i famílies treballadores d’Andorra. Només ho puc entendre com una maniobra prèvia del que sembla que ha de venir: unes reformes presentades com a «inevitables» per retallar prestacions.
Tranquil·litat social com a objectiu
Hem de restar expectants, o ens hem d’indignar davant el que és un atac en tota regla a la línia de flotació del salvavides que és, per a la majoria de nosaltres, la nostra seguretat social? El nom ho diu tot: seguretat social. Tranquil·litat social com a objectiu final. Que no ens despistin amb xifres i a cops de milions, de l’objectiu únic de la seguretat social: que tota la població gaudeixi de serveis de salut dignes i pensions de jubilació ben merescudes.
Gestors eficaços, no àugurs fatídics
No vull àugurs fatídics, sinó gestors eficaços. Que em plantegin la situació actual i em donin solucions tot seguit. No necessito que em repeteixin una i altra vegada com de malament estan les coses perquè no s’ha fet mai res per arreglar-ho. Ja ho sé tot, això.
Vull que em diguin què faran per resoldre-ho. I què he de fer jo per no perdre el que és meu, el que és nostre: la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Vull que se m’adreci la gent que no forma part del problema. Vull parlar amb la gent que forma part de la solució. De la meva solució, no la d’ells.
Mirada retrospectiva: què en queda, catorze anys després
L’article no anava errat del tot. La reforma de la CASS del 2014 va rebaixar les pensions d’invalidesa concedides a partir del 2015: segons les entitats afectades, han perdut un 83,87% de poder adquisitiu respecte de les anteriors. El fred, efectivament, es va repartir entre els usuaris.
I la calor? El 2016, el Govern va impulsar un pla de pensions complementari per als funcionaris, amb un complement de prestació de jubilació obligatòria que es percep cumulativament amb la pensió de la CASS, tal com l’article sospitava.
Resumint, el 2016, en el marc de la reforma de les pensions, la CASS va proposar fer obligatoris els plans de pensions complementaris d’empresa per als treballadors més joves, amb aportacions de l’empresa, l’assalariat i el Govern, gestionats per entitats privades. La CASS pública no es substituiria, sinó que s’hi afegiria aquest nou pilar. Aquesta proposta, però, no es va convertir immediatament en una llei general el 2016; l’únic pla complementari obligatori existent llavors era, com ja s’ha explicat, el de la funció pública
La defensa del sistema, però, encara és plenament vigent: la relació de treballadors per pensionista baixa any rere any, s’ha arribat a proposar pujar el tipus de cotització del 12% al 16%, i el pacte polític per garantir-ne la sostenibilitat encara s’allarga. La pregunta de 2012 continua essent la d’avui: de qui és, la seguretat social?
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre la seguretat social i el benestar col·lectiu? Subscriu-te al blog La Contenta… En català, sense filtres i des del terrer.
Article publicat originalment al bloc el 28 de febrer de 2012.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: