Descobreix per què trencar el silenci col·lectiu és el primer pas per solucionar el problema de l’habitatge.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar de manifest la pressió psicològica i social que pateixen els ciutadans a causa de la precarietat immobiliària i la necessitat de perdre la por a protestar.
Andorra ha viscut durant segles sota una cultura de silencis compartits i aparences. Actualment, però, el difícil accés a l’habitatge a Andorra s’ha convertit en una patologia que emmalalteix la nostra comunitat. Per tant, les esquerdes socials ja no es poden ocultar sota una simple imatge de prosperitat de postal.
L’èxit de la darrera concentració del Sindicat d’Habitatge demostra un canvi real en la mentalitat ciutadana. En aquesta ocasió, moltes persones van decidir explicar les seves veritats en públic i sense por. Tot i que significar-se sempre ha fet vertigen en un país petit, el mur del silenci s’ha trencat finalment.
La realitat de l’habitatge a Andorra i la fi de les aparences
Durant dècades, la por a ser assenyalat ens ha mantingut muts davant les injustícies. Sovint, ningú vol reconèixer que el sou s’escapa entre el lloguer i la inflació descontrolada. Malgrat tot, la realitat és tossuda i ens obliga a acceptar que el sistema actual ens està expulsant de casa.
Hem viscut massa temps en una ficció de salut financera mentre el neguit ens devorava per dins. En conseqüència, intentar adaptar-se a una societat malalta és una conducta clarament insana per a qualsevol persona. Ara, la vulnerabilitat ha sortit de l’armari perquè el dolor de perdre la llar supera qualsevol vergonya.
Un exercici d’higiene col·lectiva per al futur
La protesta prevista per al proper 16 de maig és molt més que una reivindicació de dignitat. A més, representa un exercici d’higiene col·lectiva necessari per a la supervivència del país. És el moment precís en què les persones decideixen deixar de fingir que tot va bé en el mercat immobiliari.
En definitiva, mostrar la ferida social en públic és el primer pas indispensable per poder curar-la. No es tracta de queixar-se per vici, sinó de defensar l’essència d’Andorra. Per aquesta raó, hem d’aturar la buidada de la nostra gent i garantir un sostre digne per a tothom.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir altres reflexions sobre la realitat social del país a la secció d’opinió del meu blog. T’invito a explorar-lo!