De Mas a Martí: de l’aigua al vi a la teoria del xoc. Un any després, què queda d’aquells discursos extraordinaris?
Aquest text va ser publicat al meu blog el 13 de setembre de 2012. El vaig escriure un dia després de la Diada de Catalunya, quan el president Artur Mas va fer la seva compareixença pública. La peça compara aquell discurs amb l’anomenat «discurs extraordinari» del cap de Govern andorrà Antoni Martí, que un any abans havia anunciat les retallades que marcarien la legislatura.
Un discurs que es va convertir en un no res
Acabo d’escoltar el president català Mas en la seva compareixença pública posterior a la manifestació de la Diada de Catalunya. El que havien de ser unes declaracions històriques, segons els mitjans d’informació i els «connaisseurs» de la cosa pública, han quedat finalment en un no res. En un posar aigua al vi, amb un discurs quin missatge central ha estat el tradicional «mamà, por» de la dreta rància catalana. La de tota la vida.
La teoria del xoc
M’ha fet recordar aquell discurs extraordinari televisat del cap de Govern Martí, anunciat a bombo i platerets pels mitjans andorrans. Que ens va seure al sofà el setembre del 2011. Ara farà un any. Ens va convidar a assistir a un exercici digne de la teoria del xoc, amb la finalitat d’atemorir-nos per fer-nos dòcils a les retallades que, talment les plagues bíbliques, ens havien de caure a sobre. Just abans que el cel també es desplomes sobre els nostres caps.
Encara hi ha nits que somio amb aquells ulls de mirada inequívocament profètica, reforçada pel missatge verbal que pretenia despertar-nos i fer-nos caure del llit com a comunitat. Despertar-nos del somni de prosperitat i benestar de la «Andorran way of life» en la qual només alguns viuen i han viscut. Va voler ser el nostre 11-S particular: un atemptat sense explosions, també televisat, per poder iniciar el desmantellament orquestrat del nostre magre Estat del Benestar.
Què ha passat des de llavors?
Què ha passat des de llavors? Què ha quedat d’aquell discurs extraordinari? Què s’ha esvaït i què resta de Demòcrates per Andorra (DA) des de les darreres eleccions generals?
El fill del barber
Doncs que el camí cap a les solucions que deia tenir el fill del barber encara no es veu. Que els valors d’humilitat i el sentiment de confiança s’han esvaït com el boirum. Aquella combinació de boira i fum que Demòcrates per Andorra va fer servir per conquerir les institucions.
Un grup parlamentari, el de DA, quins consellers i conselleres continuen fent-se l’andorrà en qüestions cabals per tirar el país endavant. Començant per la seva negativa a ampliar l’accés a la nacionalitat andorrana de la ciutadania que viu, treballa i paga els seus impostos a Andorra. «Aquesta terra que l’hem feta entre tots, els que hi eren, els que han vingut i els que hi són, i la continuarem fent avançar juntament amb els que vindran». Citant les paraules del discurs extraordinari del Cap.
La CASS a l’aigüera
L’anunciada reforma de la CASS i les mesures a prendre en qüestió de setmanes amb què ens va amenaçar per «salvar» l’estat del benestar encara són a l’aigüera. Imagino que per no poder evitar el principi bàsic del benestar social que és que l’Estat el garanteixi sí o sí financerament. Aquí i arreu. DA i el seu govern continuen buscant la fórmula magistral de l’autofinançament de la CASS. Un plantejament que només es sosté escrit sobre un paper.
Obres faraòniques i rotondes
Mentrestant, aquest govern que en boca del seu Cap anunciava que volia «posar fi a les obres faraòniques» ara inicia una nova rotonda de 2,5 milions d’euros a la Prada Casadet. És el mateix govern que va donar llum verda a un heliport nacional en un exercici molt imaginatiu, però que ha mort abans de néixer.
Un govern que és capaç de treure pit quan anuncia que «ha renegociat els contractes de lloguer de diversos immobles de l’administració general i altres contractes de serveis, aconseguint rebaixes que en alguns casos arriben al 50 o al 60 per cent». Però que és incapaç de legislar en el mateix sentit perquè els empresaris i els comerciants andorrans gaudeixin de les mateixes condicions que el propi govern reivindica per poder tirar endavant.
Economia i estalvi
Una filosofia d’estalvi que tampoc es veu reflectida ara en els comptes de l’Estat, quin dèficit real superarà amb escreix les previsions ministerials.
Patriotisme i impostos
Un govern i un grup parlamentari que apel·lant, per un costat, «al patriotisme i al sentiment comunitari de tots els empleats públics» per afrontar les retallades i els canvis necessaris en l’àmbit de la Funció Pública. Per l’altre costat, es complau escoltant els cants de sirena dels sectors contraris a la implantació de l’IRPF que permetria complir el principi constitucional d’una imposició fiscal justa i equitativa. Pagar un impost sobre les rendes sí que seria molt patriòtic.
Liberalització i obscurantisme
Curiosament, els canvis a la llei del sòl, que només afavoreixen els especuladors, sí que han estat implementats diligentment. La liberalització dels horaris comercials, més enllà de generar confusió en el turista i malestar entre el personal que treballa als grans comerços del país, no s’ha transformat en un anunciat augment de les vendes. Aquestes dependrien més aviat d’una inexistent Llei del Comerç que, pel que ha dit, aquest govern no considera prioritària. Una postura lògica per a un govern que té una inclinació natural a l’obscurantisme i el «laissez faire» en les seves accions.
Inversió estrangera fosca
Per exemple, un procés d’obertura a la inversió estrangera que sempre han adjectivat públicament com a clar i planificat en un any ha esdevingut fosc i improvisat. Com sinó s’entén la contractació a dit i a preu d’or d’una empresa consultora que els hi planifiqui? O la temerària i tèrbola pretensió de fer secret el registre d’inversions estrangeres? On és el canvi de mentalitat i de maneres de fer política respecte als anys d’hegemonia liberal?
Residències passives
Més exemples: la declaració fa un any de revisar el règim de residències passives per atraure persones amb alt poder adquisitiu que aportin alt valor afegit, dins el marc de la reactivació econòmica, s’ha transformat avui en un augment de la pressió policial cap a aquest col·lectiu. Deu ser dels pocs àmbits en què ens avancem a altres països europeus.
El que es podia preveure
Malgrat tot, es pot entendre que els canvis estructurals no poden fer-se d’avui a demà. Es pot comprendre que algunes mesures necessiten temps per donar els seus fruits. Però l’immobilisme, la manca de projecte, la submissió als poders fàctics, l’absència de coratge per enfrontar-se al fort en comptes de retallar-li al feble, la dedicació al manteniment de la cohesió del conglomerat polític que va recolzar aquest govern confirmen el que es deia durant la darrera campanya electoral per les generals.
Que era legítim dubtar sobre la capacitat de treball i de maniobra del candidat Martí. Que tot i no ser mala persona, mai havia estat un home de dossiers. Que l’energia que hauria de dedicar a mantenir aplegats els grupuscles que formaven Demòcrates per Andorra li prendria el temps que caldria per gestionar acuradament els dossiers estatals. Que, vist el suport econòmic i mediàtic que gaudia el seu projecte polític, es veuria lligat de mans davant les exigències dels sectors més durs del conservadorisme andorrà i dels sectors econòmics més arrelats. Entre altres molts interrogants que la seva candidatura presentava en analitzar-la amb objectivitat.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre la governança i la política a Andorra? Subscriu-te a La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Text publicat originalment al meu blog personal el 13 de setembre de 2012.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: