La setena Reunió Global de l’Aliança per a les Muntanyes, celebrada a Andorra del 26 al 28 de març del 2026, és una oportunitat excel·lent. Però les declaracions globals no substitueixen la cooperació transfronterera als Pirineus. El canvi concret es construeix des del terrer. I el moment d’actuar és ara, abans que la finestra de finançament europeu 2028-2034 es tanqui.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció La Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè la reunió global de l’Aliança per a les Muntanyes a Andorra era el moment perfecte per tornar a plantejar una proposta concreta: crear un àmbit funcional Andorra-Pirineus que doni estructura a la cooperació de proximitat que ja existeix de facto entre Andorra, l’Alt Pirineu i Aran, l’Arieja i els Pirineus Orientals.
Una reunió global a casa nostra: l’àmbit funcional Andorra-Pirineus com a resposta
Del 26 al 28 de març del 2026, Andorra acull la setena Reunió Global de l’Aliança per a les Muntanyes. Convé celebrar-ho. Aquestes trobades sempre són positives: permeten intercanviar experiències i situar les regions de muntanya al centre de l’agenda internacional.
En dono fe com a antic membre del comitè directiu del Mountain Forum i antic vicepresident de l’European Mountain Forum. Dues entitats nascudes amb l’adveniment d’internet per intercanviar problemes i solucions de les zones de muntanya del planeta. D’on va sorgir l’actual Mountain Partnership. Veure’ls reunits en aquestes valls nostrades és una satisfacció personal i una oportunitat col·lectiva.
Ara bé, adoptada la Declaració d’Andorra, cal preguntar-se: i si comencem primer per cooperar amb els nostres veïns més propers? Les reunions globals dibuixen horitzons necessaris. Però els canvis concrets es construeixen des del terrer, des de la proximitat geogràfica i humana que comparteixen els pobles del Pirineu.
Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca
Hi ha una dita que ho resumeix millor que qualsevol argument tècnic: val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. Tant París com Madrid veuen el Pirineu una mica lluny, una mica asalvatjat. Una realitat perifèrica que no encaixa als seus marcs administratius centralitzats.
Des d’Andorra, la mirada natural hauria de dirigir-se primer cap a Occitània i cap a Catalunya. Per a les qüestions pràctiques, les de bon veïnatge. Establint acords de proximitat que cap declaració ministerial no pot substituir.
Els mateixos problemes, les mateixes solucions
Les regions de muntanya comparteixen per definició els mateixos reptes: despoblament, envelliment, pressió turística estacional, vulnerabilitat climàtica i fragilitat dels ecosistemes. Les solucions, per tant, poden i han de ser compartides.
El territori concret que les hauria d’articular és clar. Andorra, l’Alt Pirineu i Aran, l’Arieja i la subprefectura de Prada del departament dels Pirineus Orientals. Uns 12.000 quilòmetres quadrats i 350.000 habitants que constitueixen el nucli de major interacció transfronterera de tota la serralada. És al centre del Pirineu, no als seus extrems, on la cooperació ja és un fet quotidià que mereix una estructura formal.
La natura no coneix fronteres: per una bioregió pirinenca
M’agrada parlar de bioregió perquè la natura no coneix fronteres. Els rius, els boscos, els corredors de fauna i els cicles naturals no s’aturen davant d’un punter en un mapa. I el canvi climàtic tampoc.
Si la natura ja funciona com una bioregió, les polítiques humanes haurien de fer el mateix. Per això, el comarcalisme i el parroquialisme —les cares més egoistes del nou localisme— no ens duen enlloc. Val més mirar lluny, des de dalt del cim, i no des del clot de la vall.
La cooperació ja existeix. Ara cal donar-li coherència
La bona notícia és que la cooperació ja existeix. La promoció conjunta dels parcs naturals, la candidatura compartida a Patrimoni Mundial de la Unesco, l’hospital transfronterer de la Cerdanya —un exemple admirat a tot Europa—, la UNED de la Seu d’Urgell i Andorra, o l’aeroport Andorra-la Seu d’Urgell: tot plegat demostra que quan hi ha voluntat i un marc jurídic adequat, la cooperació genera resultats tangibles.
El que cal ara és donar a aquestes iniciatives disperses una coherència estratègica. Un paraigua institucional que les articuli i les projecti cap al futur.
La finestra europea s’obre ara: no s’hi val a badar
Hi ha, a més, una raó de pur pragmatisme. La finestra de finançament europeu s’està obrint ara. Sota la figura de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial —que simplifica considerablement la cooperació entre entitats territorials d’una mateixa àrea funcional—, cal preparar projectes per als ajuts del període 2028-2034. Unes dates que estan al caure i no s’hi val a badar.
Els territoris ben preparats, amb estructures consolidades i projectes madurs sobre la taula, capten els recursos. Els que arriben tard, els veuen passar. Complementar el Poctefa amb un àmbit funcional Andorra-Pirineus de geometria més precisa convertiria aquesta bioregió en un interlocutor creïble i competitiu davant les institucions europees.
Una crida als governs, comuns i regions: tirem endavant
Animo, doncs, qui pertoqui —governs, comuns, consells generals, departaments, regions— a tirar endavant la creació d’aquest àmbit funcional. No com una estructura burocràtica nova. Sinó com un marc de coordinació pràctic, àgil i orientat a resultats. Nascut des del terrer, impulsat des de baix cap amunt, des de les necessitats reals de la gent que viu i treballa en aquestes muntanyes.
Una iniciativa que complementa les relacions entre estats —que s’han de mantenir com sempre s’ha fet— amb una dimensió de proximitat que cap diplomàcia estatal no pot substituir.
La Declaració d’Andorra és benvinguda. Però el seu valor real es mesurarà per les decisions concretes que es prenguin des dels territoris. Com ha dit l’ambaixadora andorrana per a la cooperació transfronterera, Noelia Souqué: Andorra no tan sols es projecta com a actor internacional compromès, sinó que també dona visibilitat al conjunt del Pirineu com a espai de solucions i innovació.
Exactament. I el primer pas per convertir el Pirineu en un espai de solucions és que els pirinencs i les pirinenques decidim treballar plegats. L’àmbit funcional Andorra-Pirineus és una forma concreta de fer-ho possible.
Sobre l’autor
Delfí Roca és articulista, analista i activista ecologista. Escriu la columna Foc i Lloc i tribunes d’opinió al Diari d’Andorra. Ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum i vicepresident de l’European Mountain Forum. Publica reflexions i anàlisis sobre Andorra, els Pirineus i la cooperació ciutadana al seu blog personal delfiroca.com.
Vols seguir el debat sobre el futur dels Pirineus i d’Andorra? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.