Sentir-se lliure per saltar-se les normes

Part of a series of concept photos I took during lockdown using drawing mannequins. Violence between humans.

Cada dia els mitjans d’informació ens mostren exemples d’agressions entre menors i adults, fills i pares, ciutadans i agents de l’autoritat. I viceversa. S’ha arribat al punt de traspassar la línia que ens separa de la convivència en harmonia a la violència. Ja no es respecten les normes bàsiques per poder viure en pau. Tot i que en democràcia la línia que separa l’ordre de l’anarquia és molt fina, el seu gruix només depèn del respecte que es tingui al rol de l’autoritat a les nostres vides. Un respecte que s’aprèn durant la infància. Que s’inculca des de ben petits dins la família, respectant els pares i les mares, a l’escola, mostrant el degut respecte als educadors, al carrer, respectant els veïns i veïnes amb qui es conviu. I així, amb tot i tothom. Potser estem patint la conseqüència d’una educació que va erradicar el sentiment de frustració en la canalla. Qui sap si aquests comportaments són el fruit de la societat de consum, en què ha triomfat la idea que estimar els fills és donar-los tot el que demanen. En cas de ser així, seria convenient convèncer-nos que estimar-los és donar-los només el que realment necessiten i privar-los de tot el que els perjudica. Però, què es pot esperar d’una societat en què sembla que no hi hagi temps ni per parlar amb els més petits? I que el sentiment de culpa que això genera s’apaivaga a base de regals i concessions perquè ens deixin tranquils. Per a tota una generació d’infants, ara ja adults, els és difícil acceptar que havent pogut satisfer sempre els seus desitjos, ara hagin de canviar la seva forma de ser, de viure i de conviure. Per a una part d’aquesta generació, respectar les normes no és d’intel·ligents, sinó d’estúpids. Defensen la llibertat a ultrança, en el sentit de poder fer el que els rota. Aquesta tergiversació del significat de llibertat es troba cada cop més tant en campanyes electorals com en reivindicacions al voltant de la pandèmia, de la religió, de la cultura i de la ciència. Perquè, per a tota aquesta gent, la llibertat vol dir sentir-se lliure per saltar-se les normes. En definitiva, aquells que reclamen la llibertat per a tothom, en realitat, estan pensant en la seva pròpia felicitat, la que sentien quan eren uns infants consentits.

Ser d’aquí o viure aquí

Ara fa uns quants anys, en crear-se les cases de pagès –establiments d’agroturisme– a Catalunya, sorprenia veure quines eren les condicions requerides per la Generalitat per obrir-ne una. Es demanava a la família pagesa que les dotessin de més comoditats que les que ells mateixos tenien. Calia posar calefacció a les habitacions, fer cambres de bany, etc. En un principi la seva finalitat era que els turistes poguessin conèixer les tasques i activitats pròpies d’una explotació agrària. Alhora, havien d’aportar als propietaris uns recursos econòmics extra. A més, per obrir un establiment d’agroturisme calia ser pagès professional i obtenir rendes agràries, ramaderes o forestals. En l’actualitat, qualsevol urbanita pot adquirir una masia pirinenca i oferir serveis d’allotjament i restauració “de pagès”. I no passa res. Els pagesos de tota la vida veuen com es van obrint establiments amb totes les comoditats urbanes que ofereixen una pseudorealitat camperola. Això els priva d’uns ingressos extres que els permetrien garantir el manteniment de les seves activitats agràries i ramaderes tradicionals. Per això, el camp es va buidant i el medi natural en pateix les conseqüències. Estem contemplant, impassibles, com el món rural esdevé un apèndix més dels parcs d’aventura. Constatem l’avenç d’una natura maquillada pel gaudir dels visitants provinents d’entorns urbans. Ens preguntem on queda la realitat, la rusticitat, l’entorn feréstec on practicar l’observació amb deteniment del món que ens envolta. Sobre això, en Jordi Palau, en el seu llibre sobre asalvatjar espais naturals erms, apunta al retorn de la humilitat en els humans, a prendre consciència que conviuen en un mateix espai amb grans predadors com l’ossa i el llop, animals no domesticats, molt més forts que ells. Podria ser, doncs, que tanta artificialitat en les nostres vides –cases de pagès sense fred, muntanyes sense predadors, realitat virtual– fossin una de les causes de la pèrdua d’identitat andorrana, així com del desistiment de portar les regnes del nostre destí comunitari? Som, la gent d’Andorra, els nous pagesos que, cercant noves fonts d’ingressos, ens veiem abocats a donar més comoditats als nous residents que als ja establerts? Els habitants d’Andorra som d’aquí o tan sols vivim aquí? Tres preguntes les respostes de les quals, per anar bé, hauríem de començar a compartir.